UN ARQUEBISBE CONTRA L’AUTORITAT CIVIL
A la lleugera aquest títol podria paréixer desmesurat, i ho seria si no deixàrem clar en l’escrit que no es tracta d’un enfrontament entre la Generalitat i l’Església catalana, de la qual valorem l’autenticitat de la seua missió evangèlica, sinó un enfrontament amb l’Arquebisbe de Barcelona Omella que, per tossuderia ha pres unes decisions que el situen una mica més lluny dels sentiments majoritaris del seu poble.
El Cardenal Omella com a protagonista. Els elements que l’acompanyen en la seua trajectòria pastoral com a bisbe legitimaven aquest acarament amb les autoritats civils. Vegem: Omella promugut per l´Opus Dei a la seu de Barbastro, fou un dels promotors dels pleits contra Lleida, i en la seua presa de possessió de Barcelona demanava parlar en català del seu poble; vos recorda el parle valencià, no català?. Així com voler que a Monserrat feren la missa en bilingüe.
A nivell social, no s’ha parat d’insistir que era un bisbe social. Quínes han estat les seues obres? Què ha fet del coronavirus?. A nivell ideològic, l’arquebisbe compara l’avortament amb el terrorisme, en argumentar que si s’accepta el dret a decidir sobre la vida d’una altra persona, també s’hauria de fer el mateix amb el terrorista. En l’àmbit pastoral, en l’homilia per les víctimes de l’atemptat del 17 d’agost es va retratar, menyspreant les autoritats catalanes i ignorant els digníssims representants d’altres religions i confessions, una actitud contrària a l’ecumenisme. Segur que el Papa Francesc ho hagués fet.
L’enfrontament públic entre Torra i Omella. Els fets: Com s’ha arribat a aquest enfrontament obert entre la Generalitat i l’Arquebisbe de Barcelona?. La coincidència en el temps pot ser casual, però la cosa ve de lluny. Finalment ha acabat expressant-se públicament amb gestos, com aquest de tirar endavant tossudament un acte, no autoritzat per les autoritats civils, la missa funeral en la Sagrada Família pels morts en la pandèmia. És clar que mai ha hagut una bona relació institucional més enllà dels formalismes, ni tampoc sintonia personal, ni complicitat.
L’acte de la celebració de la missa el 13 de juliol fou el moment desencadenant, un acte no autoritzat pel Procicat, arran de l’enduriment del confinament del Segrià. En aquesta ressolució de la Generalitat “es prohibixen les trobades i reunions de més de 10 persones, tant en l’àmbit públic com el privat”. Aquesta resolució afectaria a Lleida i l’àrea de Barcelona i del bisbat de S. Feliu. L’Arquebisbe, sense cap autorització i de manera pública dona per fet que se celebrarà la missa i convoca els mitjans de comunicació, és a dir, no accepta l’autoritat civil, al·ludint a la llibertat de culte, ( els mateixos arguments que Reig i Cañizares per a desobeir a les autoritats civils). Aquesta disposició té unes conseqüències clares en els fidels cristians, perquè els situen davant de la decisió que han de prendre per a actuar, entre el que diu l’autoritat civil, el jutge i el que per altra banda diu l’arquebisbe.
En defensa de la seua posició, l’Arquebisbe no sols comunica mesures legals contra “la indefensió pel dret a la llibertat de culte”, sinó que amb malevolència, argumenta que les mesures que se faran en la missa de la Sagrada Família, seran més estrictes que les normatives que s’apliquen als turistes i visitants, perquè en aquestes visites poden entrar mil persones al dia, moltes més que en la concentració de la missa. Un argument barater perquè oculta que la quantitat de turistes al dia estan organitzades i distribuïts en grups reduïts.
Sembla bé que el cardenal Omella apel·le a la llibertat de culte religiós, però a Catalunya lamenten que en tots aquestos anys s’haja oblidat de la Constitució quan als drets fonamentals, que no haja alçat la veu ni una sola vegada per condemnar la repressió que viu Catalunya, o quan a Junqueras, un catòlic practicant, li impedien assistir a missa els diumenges.
Conseqüència: una mica més lluny dels sentiments majoritaris del seu poble. Deixant a banda factors de tipus personal i polític, al·ludim a un de caràcter institucional i ho fem en paraules del president Torra, al ser preguntat sobre el tema:”Com a president de la Generalitat em sembla molt bé que el cardenal Omella apel·li a la llibertat de culte religiós, però lamento que durant tots aquests anys s’hagi oblidat de la Constitució quan als drets fonamentals. I que, a més de la Constitució, hi ha unes cartes de Drets Humans que protegeixen la llibertat d’expressió i la llibertat de manifestació i concentració. I lamento que el cardenal durant tots aquestos anys no hagi alçat ni una sola vegada la veu”.Ningú li ha demanat que es fera independentista. Sí que s’espera que siga samarità i evangèlic i que s’encarne en la seua diòcesi.
No és un trencament entre la Generalitat i l’Església catalana. Les declaracions de Torra, Puigdemont i Junqueras es focalitzen sols en Omella, no contra l’Església. Com a prova el bisbe de Lleida, Salvador Giménez, des del primer moment es va dirigir als capellans comunicant-los la decisió del jutge “que els diferents actes públics i privats que se celebren en aquesta quinzena no poden excedir de deu persones”, i aquesta decisió del Procicat no creà problemes. Al mateix temps, el bisbat de S. Feliu de Llobregat, dijous comença a fer circular una carta més en línea del bisbat de Lleida.
En resum, ponts trencats. Si el que es volia era un acte de consol a les víctimes, no han estat actuacions lluïdes. I ara serà difícil reconstruir confiances. A la resta de bisbats catalans, la missa funeral es va celebrar amb normalitat, perquè als seus municipis no els afectaven les restriccions. Això no vol dir que altres bisbes pogueren o no estar d’acord amb les prohibicions, però només s’ha visualitzat a Barcelona amb el cardenal Omella per saltar-se la normativa.
Paco Gramage