EDITORIAL

Quan l’era industrial s’obria pas des de la civilització rural aconseguírem incorporar a la Fe els nous esquemes mentals, sensibilitats, llenguatges i símbols seculars; vam viure la Caritat amb els dispositius socials i institucionals de la modernització; i ens servírem de la idea de progrés i  del creixement constant per a desplegar una Esperança que no és del tot nostra. Vam aprendre a conduir cotxes, a viatjar amb tren, a guisar en gas, i a crear parròquies barrials sense campanars ni voltejos de campanes.

Vivim ja en l’era digital que impregna la vida quotidiana: ens informem, comprem, ens comuniquem, aprenem, fem amics, ens enamorem a través d’Internet. La Unió Europea, i l’Estat espanyol en ella, s’han compromés a estendre en dos anys la digitalització a poblacions riques i pobres, cultes i analfabetes. No es tracta només d’un nou instrument sinó d’un nou context social, un ambient cultural, i una mentalitat,  que impacta sobre la manera d’entendre la Fe, de practicar l’Amor i de projectar l’Esperança. Si per a sentir a Déu, els habitants d’Internet han d’eixir de la xarxa, Déu serà un hoste  estrany i un personatge amortitzat; si per a viure la comunió continuem utilitzant esquemes verticals -uns manen i uns altres obeeixen-, la comunió tindrà els dies comptats; si per a celebrar la litúrgia i els sagraments seguim ancorats en els símbols agrícoles, no serà una celebració arrelada en la vida.  Si les parròquies no s’incorporen a l’era digital seran una peça de museu. Si vam saber sobreviure al feudalisme, a l’era agrícola, a la primera i segona modernitat a què venen els mals auguris?. Patologies ja estan arribant, algunes d’elles han sigut advertides en la recent encíclica de Francesc “Fratelli tutti”: “Las relaciones digitales, que eximen del laborioso cultivo de una amistad, de una reciprocidad estable, e incluso de un consenso que madura con el tiempo, tienen apariencia de sociabilidad. La conexión digital no basta para tender puentes, no alcanza para unir a la humanidad”. Sense dubte, “seguirán haciendo falta gestos físicos, expresiones del rostro, silencios, lenguaje corporal, y hasta el perfume, el temblor de las manos, el rubor, la transpiración, porque todo  eso habla y forma parte de la comunicación humana” (n-43) Les patologies de la digitació poden arribar i no hem d’ignorar-les, la fisonomia ja ha arribat amb grans oportunitats d’humanització.

Internet no és una porta d’eixida de la realitat sinó una pròtesi d’entrada. La Fe pot trobar en l’estructura de xarxa la manera de realitzar-se en la seua dimensió catòlica i podrà viure l’escolta permanent i incorporar així la consulta i el “sensus fidei” com una pràctica quotidiana, que mai vam saber com fer-ho. La Caritat es realitzarà simultàniament a prop i lluny perquè ja no existirà el lluny, sinó un veïnat global; podran mobilitzar-se a favor els drets calcigats en qualsevol part del món, i l’ajuda s’enriquirà amb les flames que trenquen soledats i acompanyen il·lusions. L’Esperança ja no es confondrà amb l’optimisme del progrés als països rics,  sinó que caminarà descalça amb els passos dels últims. L’Església sabrà convertir l’estructura de xarxa en una forma original de comunió i participació ja que en la xarxa ja no hi ha centre ni perifèria, no hi ha esferes tancades sinó, com proposa Francesc, sistemes oberts. Les parròquies trobaran en la xarxa la manera d’arribar als joves sempre que no es reduïsca a un instrument per a l’evangelització, sinó un signe del temps que porta notícies de Déu.

El Grup Cristiá del Dissabte no sols es proposa de col·laborar en l’objectiu nacional i europeu de la digitalització perquè arribe als últims, sinó que, davant una nova realitat, volem  aprofundir en tot allò que ajude a construir una societat més justa, democràtica i decent a través de noves pràctiques, organitzacions socials, estils de vida i relacions humanes. A la llum de l’evangeli de Jesús  de Nazaret i dels impulsos renovadors del Papa Francesc, i des de l’experiència alliberadora d’homes i dones que lluiten i somien a favor dels últims, volem construir una xicoteta plataforma, sense pretensions, de pensament crític i espiritualitat adient, arrelada en la Comunitat Valenciana, en la vida de les seues comarques i en les diòcesis, parròquies i comunitats cristianes.