El passat 8 de desembre, el Papa ens sorprenia amb la seua Carta Apostòlica “Amb cor de pare”. L’esdeveniment i el personatge: els 150 anys del patronatge de Sant Josep, mereixen tota l’atenció de l’Església, cridà, com el sant, a creure, eixir de si mateix, i recórrer el CAMÍ que és Crist. El que la Paraula de la VERITAT anomena: Camí de santedat, Vía sacra. (Is.35,8) El que condueix a una nova VIDA que es reprodueix en un nou ésser, l’altre, que no és tan altre, sinó una prolongació nostra.
De miracle, soc, som pares de dos fills. Amb això hem entés, més que aprés, que a ser pares comencem quan veiem, i no sols creiem, que Déu ens ha concedit ser-ho. Mentrestant, desitjar-ho, creure-ho era només una il·lusió que en res ens acostava a la realitat de l’experiència de ser. Així que, es tracta de veure i experimentar una realitat.
¿A cas, la fe no tracta d’això mateix, de fer-nos veure el que no veiem, pel convenciment de l’experiència d’ella mateixa?
Podem dir que ha sigut l’experiència de la paternitat el que ens ha tret de nosaltres mateixos, i ens fa estar sempre en eixida, cap a ells, els nostres fills. Ser pares ens va canviar i va canviar les coses, ens va donar una nova perspectiva, sobretot una nova vida que va fondre les nostres en la d’ells.
Déu és Pare que ix al nostre encontre. Abraham és el pare d’una fe, que, fent-lo eixir, el converteix en pare d’Isaac i de fills incomptables. San Josep, veu, sent, acull la Paraula, i es converteix en pare de Jesús. Sant Pau, més que ensenyar o entretindre religiosament a la gent, amb les seues eixides engendrava vida evangèlica. (1a Cor 4, 15)
Cal que sempre prenguem patró del Patró.
Joan Palero