La confirmació de la irreligió a Espanya apareix en una completa radiografia sobre el tema de la religió i els joves en la Encuesta jóvenes españoles promoguda per la Fundación SM i dirigida per Juan González-Anleo. Espanya es troba immersa en una quarta ona de secularització, coincidint amb la pandèmia, que relega a joves practicants d’alguna religió a una minoria. L’últim informe de l’any 2020 conclou que per al 50% dels joves espanyols la religió no té gens d’importància, i per als qui era el més important, ha passat del 8,3% al 5,9%.
Si bé és veritat que, a conseqüència del tema dels vasos comunicants, per primera vegada comencen a arrelar-se creences espirituals estranyes al pensament cristià: augmenten les peregrinacions, els retirs en monestirs, els grups de reflexió, els grups compromesos en accions socials i polítiques. En realitat, el que succeeix més aviat es podria catalogar com una desafecció cap a les esglésies oficials, en les quals unes certes pràctiques religioses tradicionals s’esfondren: missa dominical, sagraments, funerals, tot i que la pietat popular subsisteix en moltes manifestacions.
Per a aprofundir en les causes, trobem que l’Església espanyola ha estat vivint d’unes èpoques que exigien una reverència davant les autoritats, dogmes religiosos, que no es corresponen amb el concepte modern de ciutadania i llibertat per defensar qualsevol idea per vies pacífiques, base de la democràcia. Al temps, hi ha hagut una intenció d’intervenció de part de l’Església amb el poder polític de dretes per defensar les seues postures religioses en les seues recents declaracions: renda bàsica universal, llei de matrimoni del mateix sexe, eutanàsia, avortament, han tingut com a reacció un laïcisme excloent del fet religiós en la vida pública, perquè de facto, era la religió de l’estat espanyol.
Respecte a la societat, hauríem de matisar, doncs, que no es pot parlar de manera injustificada de la ruptura dels joves amb la religió; els joves de hui poden semblar menys religiosos que fa 50 anys, com s’ha constatat, però a l’hora de la veritat, ho és tota la societat espanyola. Una societat que ha evolucionat cap a altres valors i la catolicitat ha deixat de tindre vigència. A més, el capitalisme que envaeix amb la seua publicitat els desitjos de consumir, provoca una societat dessagnada en no poder satisfer les necessitats que crea, i ens reclou en un individualisme que provoca l’absència de valors.
Els joves hui s’enfronten, a més, a l’auge irrefrenable d’una internacional “casta” de controladors que ens està dominant, instaurant l’imperi de l’individu autosotmés, a través de google, amazon, facebook, apple… Aquest és un repte per al futur dels joves. Aquesta pressió té conseqüències a nivell antropològic que afecten no sols el jo social i cultural, sinó també el jo religiós; el jo no és pura “raça”: canviem constantment, en una interacció amb els altres durant el curs de la vida. És a dir, les persones han deixat de ser unívoques.
Convé precisar aleshores, que la categoria de joves no practicants i els que no s’adscriuen a cap religió (els més), no configuren col·lectius uniformes, perquè hi ha diferències dintre d’aquest humanisme basat en la fraternitat. La consciència del jove de hui no és un tot uniforme, sinó que està feta de realitats múltiples i temporals. I en el terreny de la praxi, en el present, els joves estan condicionats pels propis límits del sistema social i polític actual.
Com a camins d’esperança per als joves hui, es constata que no els descubreixen en una religió de certes pràctiques tradicionals que abandonen. Un traç d’aquesta d’una nova narrativa és el papa Francesc, que ha transformat el discurs i el seu quefer en la societat, fent la seua figura més humana i pròxima; en l’actualitat és un líder mundial en defensa dels pobres i “descartats” i està removent la consciència de gran part del planeta. Tot i que respecte als canvis dins de l’Església no es dona el pas que molts esperem: la veu que se sent de l’Església és la dels homes cèlibes, mentre que la veu de les dones i els homes casats són a penes perceptibles.
Al cap i a la fi, els joves marquen un camí clar en les seues aspiracions cap a un món millor que no passa necessàriament per la religió, un projecte utòpic cap a una ciutadania activa i compromesa, amb la capacitat d’arribar a acords entre individus diferents amb iguals drets, el desenvolupament de la sensibilitat social, una ciutadania basada en “l’amor”, que fa possible no sols el moviment “de l’un cap a l’altre”, sinó el de tots cap a la meta comuna “i et posa al costat d’algú per a lluitar per alguna cosa al costat d’ell”. Els joves ens ajuden a canviar el paradigma de la societat feta per adults per a uns pocs adults, al paradigma d’una societat construïda per tots.
Sense protecció, els joves ens decobreixen camins que ara no hi són, camins per a buscar, camins que ja són nous.