Vicent F. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte
¿UNA MISSIÓ ARA?
Amb aquesta pregunta es presenta un tríptic on s’anuncia una missió en la diòcesi de València.
Fa uns anys, en una reunió diocesana amb arxiprestes i bisbes de la diòcesi de València, ja vaig escoltar dir al Sr. arquebisbe que volia llançar una missió general en tota la diòcesi. Com es diu al mateix tríptic, se li va indicar que en aquests moments, “esta acción no es la más oportuna y aconsejable“. Però tots sabem que quan el Sr. arquebisbe es proposa alguna cosa, tard o d´hora, la provocarà i la realitzarà.
Així és com el 8 de març, quan el Sr. arquebisbe va obrir l’Any Jubilar Marià per a la Diòcesi de València – aprofitant el Centenari de la Coronació Canònica de la Mare de Déu dels Desemparats – “anunció la celebración de una gran misión“. Deia: “Este año jubilar del centenario ha de ser, como hemos dicho en el Sínodo diocesano, un año para la gran misión, una misión popular diocesana“.
El papa Francesc ha estat preguntant-nos durant aquest any quina és l’Església que volem, amb la resposta de la qual el Papa ens convocava a participar en el Sínode sobre la Sinodalitat de l’Església. ¿S’ha treballat molt de sobre aquesta pregunta que ens ha fet el Papa en la diòcesi de València? Sembla que no tant, encara que a la Conferència Episcopal Espanyola sí que s´hi van aportar unes conclusions com a treball realitzat a la diòcesi.
Però sembla que nosaltres, “a lo nostre”. I com a ham per a lo nostre, el fervor popular a la ” Xeperudeta”, astúcia molt vista, però de poca ressonància de fons. Per a dur a terme aquesta missió, el mètode “será la invitació personal, de tu a tu“” i sense eixir-nos gens del que ja existeix, “para encontrarse con el Señor a través de la Virgen“.
Per a aqueixa missió, la Diècesi vol comptar, com per a altres accions, amb tots els moviments, confraries, associacions piadoses… i que tots sabem el que donen de sí i fins on arriben. Amb molt bona voluntat, des de fa bastants anys, s’han volgut canalitzar les confraries de Setmana Santa en la vida parroquial i en la formació cristiana. Els bisbes auxiliars de València porten anys acudint, en la Setmana Santa, als oficis en les diferents parròquies dels poblats marítims tot volent que els confrares hi assistisquen, de la mateixa manera que als recessos i cursets de formació cristiana. ¿Ens hem preguntat, després de tants anys, quin ha sigut el resultat?
És possible que en algun poble s’haja pogut aconseguir alguna cosa, però més enllà dels confrares que ja estan vinculats a les diferents parròquies, la realitat és que les nostres confraries es mouen en altres àmbits molt diferents als nostres desitjos de sacramentalització.
Conec “portadors de la Verge” i sé que vibren i s’emocionen i acompanyen la imatge de la Verge allà on calga anar i la porten en el més íntim del seu cor; però d’ací a pensar en el seu compromís d’Església, a sentir-se cristians compromesos amb l’Evangeli hi ha un gran tros. Però. com si la realitat fora una altra, els missioners seran:
– “agentes de pastoral de las parroquias, catequistas…
– seminario diocesano y congregaciones religiosas
– movimientos
– alumnos del IDCR y profesores de colegios
– Universidad católica
– Hermandades, cofradías y asociaciones de fieles
– voluntarios de caridad y acción social
– agentes de pastoral de la salud”.
Per descomptat que tot amb una preparació “expressa” i això “para ser enviados a -patear- las calles, con el -reclamo- de la Mare de Déu que acompañará toda la acción”.
Portaran “una tarjeta con una invitación personalizada y estampa de la Mare de Déu” que “puede ser el motivo para entrar en contacto con personas e invitarlas a prticipar en un grupo que se reunirá tres veces para recibir el anuncio del Kerigma”.
I tot per a concloure “con una oración penitencial y una celebración de la Eucaristía en las parroquias”.
Tota la preparació per als missioners seran tres sessions que “las dedicaemos al Padre, otra al Hijo y otra al Espíritu Santo y la Iglesia”.
Tot això és el que ocorrerà a la diòcesi de València, quan el món sencer sent una crisi a tots els nivells en la mateixa existència de l’Església i hem sigut convocats a, entre tots, intentar discernir què ens està ocorrent, quina malaltia està patint l’Església en el seu si i en les seues estructures i s’està constatant que en la nostra societat, avui, no es perd l’ésser religiós, perquè la dimensió espiritual (autoconsciència) de l’ésser humà persisteix, però la religió no és seguida per les persones, s’ha perdut aquest signe de pertinença per moltes raons que no estaria mal que ens atrevírem a analitzar-ho amb una gran dosi de sinceritat, de realisme i d’autocrítica, ja que estem vivint un moment d’un anar desapareixent ja de forma accelerada.
Però sembla que a la diòcesi de València no se senten aquests símptomes, ni preocupen massa. Potser, per això, tornem a insistir en allò de sempre, com si fora culpa de no estar insistint prou en els sagraments i en els ritus religiosos. Quan serem capaços d’entendre que a vi nou, odres nous?