IV Diumenge de Pasqua. (Fets 2,14a.36-41; Salm 22; 1Pe 2,20b-25; Jo 10,1-10) Xavier Serra és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Us recordeu de la maièutica? Era el mètode emprat per Sòcrates. Ell preguntava, i preguntava i preguntava. I els seus deixebles en respondre descobrien en ells mateixos nocions que, fins aquell moment, havien estat latents. Sòcrates, doneu-nos una mà!
Després del títol he començat amb una pregunta: Quines veus escoltem hui?
Seguisc amb preguntes; preguntes que em faig a mi mateix i que jo mateix conteste. Potser les meues respostes em permeten descobrir nocions latents en mi, de les quals no m’havia adonat.
Quines veus escolte?
Escolte les veus que m’afalaguen? Per descomptat que sí. Vanitat de vanitats i tot és vanitat, diu l’Eclesiastès. Però això no em fa créixer. Al contrari, m’envaneix i m’empobreix.
Escolte les veus del meu grup amb què em trobe a gust i que pensen més o menys el mateix que jo? Evidentment. La calor del ramat. Aleshores, com entenc la lectura de hui dels Fets dels Apòstols que obre el missatge als gentils?
Escolte les veus dels immigrants, dels pobres, dels marginats, dels “diferents”? Possiblement dic que sí, fins i tot ho pense de veres, però en el fons –i sens dubte també en la forma– no els escolte, doncs el que pretenc és ensenyar-los, perquè ells no saben. Si no saben -i és que, de veres, no saben-, ¿per què els escoltaré? Ni se m’ocorre. El que vull és que m’escolten, perquè jo sé més que ells, perquè jo veig les coses millor que ells, perquè ells necessiten la meua paraula i els meus consells. És obvi. Què m’ha d’ensenyar un pobre emigrant marroquí que jo no sàpia?
Escoltar, escoltar, escoltar.
He d’aprendre a escoltar Déu en els rius (com feia Siddhartha), els arbres, les muntanyes, les estrelles, la lluna i el sol, en els colibrís i els rossinyols, els cérvols i els esquirols, les mantes i els peixos lluna. He d’aprendre a escoltar Déu en els xiquets, els joves, els adults i els vells. Sobretot, en els més necessitats i vulnerables.
Perill: dic que sí, que d’acord, però faig com aquell que diu que assumeix la responsabilitat i ja està; no fa res més.
Més maièutica, més preguntes: Si, a més d’escoltar, vull que m’escolten, la meua veu crida o amenaça?, la meua veu consola o condemna?, la meua veu acull o rebutja?, la meua veu comprèn o jutja?, la meua veu uneix o divideix?, la meua veu guareix o fereix?, la meua veu allibera o oprimeix?, la meua veu serveix o domina? Amb la meua veu, a qui estic deixant fora?, a qui no done la benvinguda? (Incloc també en la meua reflexió aquella part de l’Església i dels seus membres que em resulta difícil comprendre, per no dir suportar).
Finalment, crec que escoltar Déu en el germà i la natura implica, ineludiblement, un compromís. Si no, l’escolta és un flatus vocis. Escoltar Déu implica potenciar la famosa oració de sant Francesc:
Senyor, fes de mi un instrument de la teua pau. On hi haja odi, pose jo amor; on hi haja ofensa, perdó; on hi haja discòrdia, unió; on hi haja error, veritat; on hi haja dubte, fe; on hi haja desesperació, esperança; on hi haja tenebres, llum; on hi haja tristesa, alegria.