Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La majoria de nosaltres procedim de famílies que s´han obert camí en la vida amb esforços, sacrificis i constància. Avantpassats nostres que no sabien de vacances ni de subvencions. Vivien amb la confiança posada en l’esforç i la il·lusió de procurar benestar a la família. Passaven per moltes necessitats, no n’hi havia per a capritxos, però sense desesperar i sense deixar de treballar.
Per als nostres iaios la vida no els era un camí de roses; per moments pareixia que era el final perquè la collita havia sigut pedregada, gelada o arruixada. Moltes vegades sofrien la tragèdia de després de treballar de sol a sol no tindre prou per a mantenir la casa; però eixa situació de mort i tancada d’horitzó no era suficient perquè s’aixecaben i continuaven lluitant per construir un futur.
Possiblement, la visió de sofriment, dolor, abús i sotmetiment hui espanta fins al punt de provocar-nos una baixada de braços i deixar de lluitar i considerar-los tontos i bojos sense adonar-nos que les dificultats no els paralitzaven i ens deixaven la gran lliçó que “si el gra de blat no cau a terra i mor, no pot donar fruit”.
La mort no deixa de ser un trànsit dins de la vida i el sacrifici mai és la meta ni tampoc el fet de suportar misèries, encara que moltes vegades cal passar per elles i, després de traspassades, assaborir el ressorgiment i estar en condicions de donar valor a la vida amb satisfacció i lluny dels obstacles que impedien poder somriure.
No sempre entenem i acceptem la constància dels nostres iaios perquè, segurament, ens aterra viure sense seguretats on sentir-nos protegits. No importa que les nostres forces no acaben de donar-nos seguretat perquè flaquegen i la nostra reacció sol anar dirigida, no obstant, a no abandonar el nostre ego ni les nostres conviccions; a no acceptar altra perspectiva, negant-nos a nous horitzons. En deixar de buscar vida més enllà de la visió d’un món tancat que ens esclafa, inconscientment passem a posar-nos en mans de tercers, els quals mouen els fils i ens converteixen en titelles, preferint l’esclavitud a la incertesa de responsabilitzar-nos d’obrir camins.
La societat actual viu de renda, sofrim un dèficit de pensadors, ha instaurat l’ús d’usar i tirar, ha normalitzat viure d’aparença i accepta sendes fetes i interessades. No suporta el silenci i fuig de responsabilitats. Ha acceptat viure la dependència d’altres, convertits en especialistes, els quals crearan les necessitats que aconseguirem sense pensar. El treball se’ns dona fet i tan sols haurem d’apretar un botó o moure una palanca. No necessitem comprendre ni conèixer el mecanisme de tot allò que es posa al nostre abast. La nostra societat ha acceptat la tecnologia a les mans de no tècnics essent tota la societat consumidora i necessitada dels creadors.
Hauríem de, com els nostres iaios, atrevir-nos a suportar el buit existencial, el silenci interior per a poder escoltar-nos i descobrir la nostra veu, allò que realment sentim i necessitem per a retrobar-nos i fer camí.
Efectivament, tota una odissea en un temps convuls, volàtil i interessat, perquè, qui vulga trobar-se haurà de suportar tensions, haurà de passar un infern perquè serà tractada com a persona estranya i sofrirà crítiques i desaires, indiferència i, potser, també marginació. Però, sobretot, haurà d’estimar-se i creure’s posseïdora de valors per a no sucumbir i fer el trànsit d’anar contra corrent, moltes vegades amb la sensació de no poder més i els pensaments de creure que la lluita no porta a cap lloc.
Necessitem llevar de nosaltres tota la platina apegada a la nostra pell per costums, ambient, modes, tendències, doctrines, ideologies, consignes polítiques i religioses si volem ressuscitar a una vida de llibertat i alegria, a una vida plena, construïda més enllà d’allò que altres han decidit per nosaltres i que ho han oferit com el cel. Com resa el credo, hem de transitar fins a l’infern per ressorgir nous i vius.
Per això continuem dient: BONA PASQUA.