Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
L’ésser humà necessita comunicar-se i per a eixe menester crearà diversos llenguatges: verbal (oral i escrit), no verbal (gestos, mímica, expressions facials…) i paraverbal (to, volum. ritme…). Necessita deixar-se entendre i ho farà a través de recursos naturals o artificials, perquè la comunicació en l’ésser humà és essencial per a la seua supervivència.
De qualsevol manera la persona busca captar l’atenció per a fer-se present i comunicar allò que necessita i anirà perfeccionant eixa comunicació fins a arribar a ser codificats el significat de les seues expressions transmeses des d’eixos diversos signes, paraules, dibuixos, sons o gràfiques. Al llarg del temps el llenguatge verbal ha arribat a ser el més utilitzat en una comunicació habitual.
Aquesta evolució requereix d’una codificació clara i precisa per a entendre la transmissió oferta, per això quan s´empra el llenguatge des d’una transgressió al significat codificat, entrem en un desconcert que sols condueix a malentesos, enganys, o estafes.
Les persones d’aquesta terra valenciana bé sabem la importància de mantenir la paraula sense doble significat i amb el compromís que comporta la paraula donada sense canviar la codificació del seu significat. Dels nostres iaios aprenguérem que la paraula és “l’honor de la persona”, que la paraula donada “va a missa” perquè és sagrada i el seu ús no ha de ser per confondre ni donar-la buida de contingut ni compromís. Hem après d’ells no fer falta cap escrit, perquè allò que es diu respon a allò que es viu i junt amb la paraula va un compromís total.
Pareix que han canviat els temps i queda lluny l’ensenyament dels iaios. S’ha deixat de valorar la paraula, possiblement l´hem buidat de contingut i, inclús, li hem canviat el significat i ara s’exigeix dir les coses per escrit quan es tracta d’alguna cosa que importa, necessitem deixar constància amb testimonis i notari, perquè a escala de llenguatge oral, la mentida ja no és signe d’indignitat, ha deixat de ser deshonra, no causa gens de vergonya ni descrèdit i molt menys la mentida ens fa sentir cap culpabilitat i responsables d’una mala acció. Potser, per això, tanta verborrea al parlament, en els discursos i sermons. Parlem sense mirar on cau la càrrega i sense sentir-nos responsables d’allò que s’ha dit i a més, llançar promeses i sentències que per endavant som conscients que no complirem i sols volem enganyar, confondre o mentir.
No espanta no ser de fiar i, segurament, el concepte d’honradesa ha canviat i s’ha difuminat el valor de ser de fiar i, per això, ser considerat mentider no importe, perquè no s’experimenta cap conseqüència social ni comporta cap deshonra. El no tenir paraula, potser, s’ha instal·lat com cosa normal i ella ha deixat de tenir valor.
Quants discursos i sermons buits de contingut, quantes frases fetes, repetitives i buides de compromís, quanta paraula a l’aire sense sentit ni pretensió de dir res, sense preparació ni significat, sols per complir expedient, omplir temps o eixir del pas, sense tenir cura de la veritat ni respecte a l’auditori. Però, pareix, que açò ve de lluny, perquè ja en 1969 Karina en la cançó “El baúl de los recuerdos” cantava: “qué poco significan las palabras…si cuando sopla el viento se las lleva tras él…Y quedan solamente recuerdos …promesas que volaron y no pueden volver” i en 1972, Mina Mazzini i Alberto Lupo, amb la cançó “parole parole” criticaven la pèrdua de valor de la paraula.
El drama és que la paraula continua essent instrument de comunicació, però sense valor i amb la tragèdia de creure que fer un ús d’ella per enganyar siga vist com a habilitat per a aconseguir allò que es desitja.
S’està fent un mal ús de les eines de comunicació i les conseqüències són greus, perquè arribem a dubtar de totes les persones i posarem en qüestionament tot allò que se’ns diu, desbordats de tantes “fake news” dissenyades per a mostrar-se com a veritat, però volent enganyar i fer creure allò que es vol imposar. Quan s’arriba a no creure res d’allò que arriba, la comunicació es talla i encara que arriben discursos i sermons per tot arreu no seran escoltats ni interessaran.
Hauríem de combatre la verborrea per tot arreu.