Ximo García Roca

REFLEXIONS SOBRE L’ADVENT (VII)

RASTREJAR LA VINGUDA                                                                                                 Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.

El comiat d’Antonio Duato en vespres de l’Advent ens ha oferit pistes per a rastrejar la vinguda de Déu en la vida i en l’obra d’un dels nostres. O sentim que Déu ens visita en la vida de cada un de nosaltres, o no arribarà en absolut.  Si tota vida pot entendre’s a partir d’una metàfora, Antonio la va trobar en la figura d’un atri, un espai descobert envoltat de pòrtics que són llocs de pas. Amb les seues pròpies paraules “atrio es un lugar de encuentro de seres humanos , ínfimos y efímeros, pero necesarios”. Ens preguntem si som llocs de trànsit o espais estancats. Continuar llegint “REFLEXIONS SOBRE L’ADVENT (VII)”

TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE

II Diumenge d’Advent.                                                                                                                  Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Joan, el fill de Zacaries i Isabel, va reconéixer el pas de Déu des del desert, que és la imatge de la precarietat, la solitud i el límit humà; i d’aquesta manera, va mostrar una esperança que naix en els llocs de la destrucció, el desassossec i la impotència, quan la mort ens visita, arriba la deterioració del cos i decau l’ànim. L’Advent de Déu pot convertir els nostres deserts en escales, els nostres límits en capacitats, l’abandó i la solitud en refugi i empar; en els deserts hi ha veus que ens conviden a tirar endavant, a confiar en la llum, en sentir-se fills estimats; en els deserts es fusiona la terra amb el cel, el temps amb l’eternitat, la densitat i el present amb l’horitzó obert. ¿Serem capaços de descobrir algun raig de llum en les situacions límits, en els atzucacs, en els decaïments personals, socials i polítics? L’esperança converteix la caiguda en vol, el fracàs en cerca i el crit en una súplica. “Criden, deia el poeta Vinicius de Moraes, que l’Infant naixerà entre les llàgrimes del temps. Diguen que els temps estan durs, falta aigua, falta carn, falta a vegades l’aire: hi ha una angoixa, més fora d’això, es va vivint”. Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE”

IN MEMORIAM ANTONIO DUATO

“Des del capvespre de la meua vida —escrivia Antonio el mes de febrer 2025— us confesse que cada vegada veig amb més claredat que cal emprendre l’últim tram de l’escalada, sense por, sense motxilles pesants, sense rèmores històriques”. Tres mesos després, un mur de silenci i una densa incomunicació ens va fer pressentir que la mort s’acostava tot callant.

Amb les eines filosòfiques adquirides a Comillas, la teologia escolàstica apresa en llatí en la Gregoriana i els estudis de Ciència Política en La Sapienza, Antonio va saber escoltar el batec profund de la vida, el crit dels nàufrags, el murmuri dels bussejadors i el clam dels reformadors de l’Església. Des d’aquest lloc interior va escriure, pocs mesos abans de morir: “Jo sent moltes primaveres brollar de la profunditat. Us convide a creure en el sentit més profund de tota vida, que té la seua força en una cosa molt amagada, un misteri encara més que un enigma per descobrir. A esperar que la meua vida i les nostres vides continuen brollant enmig de tantes catàstrofes i enderrocs”. Continuar llegint “IN MEMORIAM ANTONIO DUATO”

TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE

XXIé Diumenge del Temps Ordinari.                                                                                       Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.               

Jesús de Natzaret entengué la seua vida com a invitació oberta i gratuïta a un banquet de noces convocat per Déu, que no imposa res, ni pressiona a ningú. La construcció de la taula compartida és el compromís de Déu, que estima sense condicions ni pressupostos als insignificants, als no-ningú, als quals manquen de mèrits. El banquet resulta, així, absolutament gratuït, asimètric i, en conseqüència, universalitzable.  Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE”

CINC RETALLADES I UNA HUMILIACIÓ

Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Quan la Comunitat Valenciana encara  no ha deixat de plorar per tantes vides perdudes, ni s’han tancat les ferides als nostres pobles, ni s’han identificat les responsabilitats polítiques per la catàstrofe, la Generalitat Valenciana projecta un futur pressupostari sense suport a les persones immigrants ni a les organitzacions solidàries : suprimeix l’ajuda a les associacions que viuen i treballen amb elles; elimina  les partides destinades a “Agenda 2030 i Desenrotllament Sostenible i Pacte Verd”; disminueix considerablement les mesures contra la violència masclista per “ser quiosquets ideològics i igualitari”; retalla les xicotetes ajudes als països empobrits i de cooperació al desenrotllament; ignora i menysprea els esforços per dignificar i enfortir la llengua valenciana. Continuar llegint “CINC RETALLADES I UNA HUMILIACIÓ”

TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE

Diumenge de Pasqua   LA TOMBA ESTAVA BUIDA                                                Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Déu va passar per la història obrint tombes i va buidar el que els éssers humans havíem segellat; la figura d’una tomba, que s’obre amb tres dones de testimoni, és el signe de la nova humanitat. La Pasqua d’enguany ens porta a obrir les tombes segellades per la indiferència i els mausoleus aixecats pels poders econòmics i polítics que encobreixen vides desnonades. Amb la visita de les tres dones es va il·luminar la tomba i estava buida, i així dins de la tomba va començar una història d’alliberament, i no fora. Transformar la mort en vida no va succeir fora de la tomba, sinó dins. Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE”

EN EL COR DE LA CATÀSTROFE

Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.

He viscut, des de dins i en primera línia, els secrets de la bèstia en forma d’huracà Mitch (1998) que va desolar Centreamèrica amb 11.374 morts, i el terratrèmol d’El Salvador (2001) amb 944 morts que va destrossar el patufet d’Amèrica. En el primer cas vaig ser espectador, en el segon voluntari juntament amb 30 cooperants del Màster Interuniversitari de Cooperació. Vaig poder veure diferents maneres d’enfrontar-se a la catàstrofe: la gosadia de l’alcalde que prometia: “Prompte els portarem l’ajuda, ja l’estem gestionant. No hi ha per què alarmar-se, ni esvalotar-se”; l’arrogància del president d’Hondures que convidava a treballar i callar: “Ajudaria més el que menys destorba, ajudaria més el que menys confonia i agita als altres”; l’interès d’empresaris disposats a millorar el país: “És un pas cap avant, les cases seran reconstruïdes a millor i es renovarà l’equipament residencial”; la sol·licitud de l’exèrcit en la premsa: “La Força Armada ha sigut la institució que ha respost de millor manera a les grans necessitats dels damnificats, haurien de ser ells els encarregats de la reconstrucció”, la voluntat controladora de la Conferència de Washington, (1999) i la Conferència de Madrid, (2001) per a dictar les condicions de l’ajuda. Totes estes formen estan tenint el seu equivalent en la gestió de la DANA a València. Continuar llegint “EN EL COR DE LA CATÀSTROFE”

CAMINS D’ESPERANÇA EN LA CATÀSTROFE

Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.

¿Podrem esperar en el lloc de la pèrdua? És la pregunta que ens fem quan l’angoixa ens ofega i la destrucció ens aterreix. La nostra esperança personal, social, política i cultural, que sempre és enllumenament i irradiació, ha quedat ferida, colpejada i danyada, fins a instal·lar-nos en la impotència personal, en el sotsobre col·lectiu i la incertesa sobre el futur. No obstant això, l’esperança ha estat brollant, en l’emergència, quan s’obrin les cases als qui les van perdre, els xiquets amb els peus mullats reparteixen el menjar als avis, els joves desafien al fang de manera incondicional, els adults es van creuar les mans per a salvar la dona arrossegada per la torrentera, les parròquies es converteixen en centres de menjar, els representants polítics s’acosten al dolor de les persones, s’atén la muntanya de sofriment i de víctimes des de tots els racons, les persones immigrants indocumentades netegen les voreres, fins i tot dels centres de policies. L’esperança en l’emergència té la lògica de l’hospitalitat, la proximitat, l’amistat social, i la fraternitat universal: “On està la perdició, està la salvació”

Continuar llegint “CAMINS D’ESPERANÇA EN LA CATÀSTROFE”

DANYS I RESISTÈNCIES EN LA CATÀSTROFE

Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Teologia en el fang
L’1 de novembre de 1755 va tindre lloc el terratrèmol de Lisboa , que va destruir la ciutat, va causar la mort de milers de persones i un trauma social que va desafiar l’optimisme dels qui creien que “vivim en el millor dels mons possibles” i la idea que tot el que ocorre és part d’un orde diví perfecte. El gran pensador Voltaire, en la seua obra satírica “Cándido o l’Optimisme” (1759) i en el “Poema sobre el desastre de Lisboa” es va encarregar de ridiculitzar l’optimisme i expressar els seus dubtes sobre bondat de Déu davant la magnitud de les desgràcies i sofriments. El terratrèmol de Lisboa es va convertir en l’argumentari modern de l’ateisme.
En la devastació sense límits de València, s’ha anat construint un altre mode d’afrontar les catàstrofes basada en el fet que tot el que es produïx en el món, té les seues raons en el món. Ningú ha buscat en el cel allò que pot trobar en la terra. La pregunta a Lisboa “on estava Déu”, s’ha transformat a València “on estava l’Estat”. I la terra revela, en primer lloc, que la conca mediterrània és propensa als incendis forestals en l’estiu sec, i aigües devastadores en hiverns plujosos. En el meu poble, canta el poeta, la pluja no sap ploure, o plou poc o plou molt, si plou poc és la sequera, si plou molt és la catàstrofe. La gota freda, és, doncs, part del paisatge; la DANA no és un accident a València, com no és el Mediterrani ni el seu clima paradisíac, ni el blau del cel, com la boira en el nord o l’huracà a l’Oest; no existeix València sense la gota freda, no hi ha necessitat d’acudir a cap poder malèfic ni benèfic per a explicar el que els geògrafs diuen amb major propietat: l’aigua sempre torna als seus llits amb l’escriptura de propietat sota el braç. I la ciència sap el que cal fer en una València que sense la gota freda seria un cercle quadrat.

Continuar llegint “DANYS I RESISTÈNCIES EN LA CATÀSTROFE”

EL DRET A NO EMIGRAR

 

Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Pocs mesos després de l’elecció de Giorgia Meloni com a Primera Ministra d’Itàlia, Antonio Spadaro, un jesuïta que gaudix de la màxima consideració de Francesc, va convocar un diàleg obert amb el Vaticà ( representat per Pietro Parolin, Secretari d’Estat del Vaticà ) sobre la qüestió de les migracions, que anava a ser la pedra de xoc de la legislatura. La conversa no va defraudar i va mostrar l’enorme bretxa que hi ha entre la visió política funcional i la visió ètica humanitària. Continuar llegint “EL DRET A NO EMIGRAR”