Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Teologia en el fang
L’1 de novembre de 1755 va tindre lloc el terratrèmol de Lisboa , que va destruir la ciutat, va causar la mort de milers de persones i un trauma social que va desafiar l’optimisme dels qui creien que “vivim en el millor dels mons possibles” i la idea que tot el que ocorre és part d’un orde diví perfecte. El gran pensador Voltaire, en la seua obra satírica “Cándido o l’Optimisme” (1759) i en el “Poema sobre el desastre de Lisboa” es va encarregar de ridiculitzar l’optimisme i expressar els seus dubtes sobre bondat de Déu davant la magnitud de les desgràcies i sofriments. El terratrèmol de Lisboa es va convertir en l’argumentari modern de l’ateisme.
En la devastació sense límits de València, s’ha anat construint un altre mode d’afrontar les catàstrofes basada en el fet que tot el que es produïx en el món, té les seues raons en el món. Ningú ha buscat en el cel allò que pot trobar en la terra. La pregunta a Lisboa “on estava Déu”, s’ha transformat a València “on estava l’Estat”. I la terra revela, en primer lloc, que la conca mediterrània és propensa als incendis forestals en l’estiu sec, i aigües devastadores en hiverns plujosos. En el meu poble, canta el poeta, la pluja no sap ploure, o plou poc o plou molt, si plou poc és la sequera, si plou molt és la catàstrofe. La gota freda, és, doncs, part del paisatge; la DANA no és un accident a València, com no és el Mediterrani ni el seu clima paradisíac, ni el blau del cel, com la boira en el nord o l’huracà a l’Oest; no existeix València sense la gota freda, no hi ha necessitat d’acudir a cap poder malèfic ni benèfic per a explicar el que els geògrafs diuen amb major propietat: l’aigua sempre torna als seus llits amb l’escriptura de propietat sota el braç. I la ciència sap el que cal fer en una València que sense la gota freda seria un cercle quadrat.
