El Grup Cristià del Dissabte reconeix positivament els avanços socials i democràtics aconseguits pel govern valencià dit del Botànic així com pels governs locals on les forces polítiques progressistes han treballat en coalició durant els darrers quatre anys arreu del País Valencià. Continuar llegint “DAVANT LES ELECCIONS LOCALS I AUTONÒMIQUES DEL 28 DE MAIG”
Hui 12 de maig commemorem el centenari del naixement de mossèn Antoni, com afectuosament l’anomenàvem, un capellà “atípic”, que va viure el seu ministeri presbiteral al servei de l’Evangeli i al servei dels malalts.
Per damunt de tot, mossèn Antoni era un home bo, un “servidor per amor de Jesús” (2C 4:5), una persona afable que va saber estimar els hòmens i les dones, sense fer cap mena de distinció tant si eren de “missa”, com si no ho eren. Mossèn Antoni, amb la seua afabilitat i sana ironia, amb el seu bon humor i el seu somriure, era una persona que estimava i es feia estimar. Continuar llegint ““Mossèn Antoni Sanchis” Cent anys del seu naixement”
GRÀCIES, GERMÀ FRANCESC, PER AQUESTS DEU ANYS DE SERVEI A L’ESGLÉSIA I EL MÓN
T’escrivim des del MOCEOP (Moviment pel Celibat Opcional), un moviment d’Església que du funcionant a Espanya fa ja 46 anys i que està integrat en la Federació Internacional de Sacerdots Casats. Ens coneixeràs perquè fa uns anys et vam fer arribar per dues vegades un escrit nostre i per l’amistat comuna que hem tingut durant anys amb Jerónimo Podestá i Clelia Luro, impulsors del nostre Moviment. Continuar llegint “CARTA OBERTA DE MOCEOP AL PAPA FRANCESC”
Fòrum Cristianisme Ara i Ací, 22 d’abril 2023
Arribem al Fòrum 2023 amb tres ferides: la ferida de la vida, la del temps i la de les crisis. I amb tres depòsits d’esperança: el potencial de la memòria, de la comunió i de la sinodalitat. Davant les ferides ens preguntem amb les dones que arribaren molt de matinada: “Qui ens retirarà la pedra de la porta del sepulcre” Continuar llegint “PRESENTACIÓ DEL FÒRUM CRISTIANISME ARA I ACÍ 2023”
Després d’escoltar aquestes paraules del capellà de la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè de Borriana, si em punxen no em trauen sang.
I és que he celebrat Eucaristies en valencià a l’Alcúdia, el meu poble o a d’altres pobles valencians i mai (però mai) no m’havien preguntat si tenia “permiso del obispo para celebrar la misa en valenciano”. Encara més, l’any 2012 vaig presidir, en valencià, l’Eucaristia a la parròquia del Salvador de Borriana, acompanyat d’altres capellans, i cap d’ells em va preguntar si tenia permís pertinent.
L’anècdota que vaig “patir”, tan i tan absurda, a més de surrealista, em va passar fa unes setmanes quan vaig anar a Borriana a celebrar l’Eucaristia d’enterrament del pare d’un amic meu. En obrir l’església de la Mercè em vaig presentar al capellà que hi havia i li vaig dir si podia presidir la missa i si tenien el missal romà i el leccionari en valencià. El capellà, amb cara d’estranyesa per la pregunta, em va dir que no els tenien i si jo pensava celebrar l’Eucaristia en valencià. En dir-li que sí i que ja aniria traduint els textos (del castellà al valencià) sobre la marxa, el capellà em digué si ja tenia permís del bisbe per celebrar la missa en valencià. Surrealista!
I és que aquell capellà no ha entès que l’Església hauria d’acollir totes les llengües com a signe d’universalitat i de catolicitat i que celebrar la missa en la llengua del poble (com recomanava el Vaticà II), hauria de ser del tot normal. I no. Encara no és normal en aquesta parròquia de Borriana, ni tampoc en altres temples del País Valencià. I per això mateix, perquè aquell capellà no considera normal celebrar la missa en valencià, em preguntà si tenia permís del bisbe per celebrar-la en la llengua dels cristians de Borriana.
Aquest capellà, que em mirà estranyat (com si jo li hagués demanat la lluna), en dir-li que celebraria la missa en valencià, hauria de recordar les paraules del papa en una entrevista de fa dos mesos a Mundo Negro. El papa, a les preguntes de Javier Fariñas i Jaume Calveras, afirmava que “el missioner anuncia l’Evangeli segons la cultura de cada lloc”. I per això Francesc elogiava la capacitat dels missioners de “ficar-se en la terra i respectar les cultures”, ajudant-les, a més, “a desenrotllar-les”. El papa deia que els missioners “no desarrelen la gent”, afirmant a més, que “el que és catòlic és respectar les cultures”. També la valenciana, pense jo, cosa que no fa el capellà de la Mercè. I és que “un missioner respecta allò que troba en cada lloc”, pel fet que “la fe s’incultura i l’Evangeli pren la cultura de cada poble”, cosa que tampoc no entén aquest capellà de Borriana.
El capellà de la Mercè hauria de saber que Borriana és un poble valencianoparlant i celebrar l’Eucaristia en valencià hauria de ser el més normal del món. Per això, preguntar-me si jo ja tenia permís del bisbe per celebrar la missa en valencià, ho vaig considerar absurd, com hauria estat absurd preguntar, a Salamanca, si un capellà ha de demanar permís al bisbe d’aquella diòcesi per celebrar la missa en castellà.
El papa Francesc ha demanat que els preveres fem olor d’ovella. ¿I quina millor manera de fer olor d’ovella que parlar la llengua del poble que servim?
El capellà que em va fer aquella pregunta hauria de recordar per què Sant Jeroni, a finals del segle IV, va fer la traducció de la Bíblia, l’anomenada Vulgata, al llatí. O per què el Concili Vaticà II va apostar per la utilització de les llengües vernacles a la litúrgia, com passa a gairebé tots els països del món, llevat del País Valencià. Per això el papa, quan fa un viatge apostòlic a qualsevol país, tant les lectures com els cants de la missa es fan en la llengua pròpia de cada lloc. I a Borriana, la llengua dels cristians és el valencià. I és que Pentecostès manifesta la universalitat i la catolicitat de l’Església, expressada en les diverses llengües dels pobles. Per això quan els bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant continuen menyspreant la llengua dels cristians valencians, a més de donar un mal exemple als seus capellans pel que fa a la normalització lingüística a l’Església, estan contribuint al genocidi de la nostra llengua. Per això la història jutjarà severament la jerarquia valenciana, per aquesta actitud del tot abominable, que contribueix a la desaparició del valencià al nostre país.
Església de Nostra Senyora de la Mercè de Borriana.
El capellà de la parròquia de la Mercè que amb la seua pregunta em deixà desconcertat (per dir-ho d’alguna manera), hauria de recordar que el bisbe Vicent Enrique i Tarancon, nascut a Borriana, quan va ser nomenat bisbe de Solsona, va defensar i parlar (en ple franquisme) la llengua dels cristians d’aquella diòcesi. I estic segur que si eixe capellà de la Mercè l’enviaren a París o a Munic, segur que aprendria el francès o l’alemany. I cal dir que el valencià és molt fàcil d’aprendre, només que un capellà tinga un mínim de sensibilitat i d’interès per fer-se del lloc on ha estat enviat en missió pastoral i d’aquesta manera no sentir-se foraster o estrany a la terra que l’acull. I és que no haurien de ser les ovelles les que han de parlar la llengua del pastor, sinó que hauria de ser el pastor que hauria de parlar la llengua de les ovelles. Per això, aquest mossèn de la parròquia de la Mercè de Borriana, hauria d’aprendre del Consell de Pastoral de la parròquia de Maria Auxiliadora d’Algemesí i del seu rector. Quan, fa uns anys, mossèn Ramon arribà a aquesta parròquia, el Consell de Pastoral li va dir que allí es feia tota la litúrgia en valencià. No una missa a la setmana, ni dues. Tot en valencià! I mossèn Ramon els va dir que li semblava bé i per això aquesta és una de les poques parròquies del País Valencià, on tota la litúrgia se celebra en la llengua de Sant Vicent Ferrer. I és que els mossens haurien d’estar sempre al servei de les comunitats, no imposant el castellà, sinó escoltant el parer dels cristians que serveixen. Això em passà a mi quan a l’Alcúdia, en una celebració comunitària de la reconciliació, jo estava confessant una persona i a prop meu hi havia un mossèn africà que no estava confessant cap penitent, tot i que un dona estava a prop d’ell, però sense acostar-se a confessar-se. Quan aquella dona veié que jo ja havia acabat de confessar una persona, vingué a mi i em digué que estava esperant que acabara jo de confessar i que no tenia res contra el mossèn africà, però que ella volia confessar-se en valencià perquè així s’expressava millor i podia dir el que portava al cor. Jo li vaig dir que no s’havia de justificar-se de res. I que no eren els laics que han de parlar la llengua dels mossens, sinó que som els mossens els qui hauríem de parlar la llengua dels laics.
Com em comentava el meu amic uns dies després del funeral de son pare, molta gent li va dir que era la primera vegada que participaven en una missa en valencià. Inconcebible. I és que, irracionalment, els capellans valencians, majoritàriament, continuen ignorant, quan no menyspreant, la llengua de Sant Vicent Ferrer, com si a Borriana (i a d’altres pobles del nostre país) no existís el valencià, sinó només el castellà.
Per això si el capellà que em va fer aquella pregunta tan absurda no vol ser un colonitzador sinó un pastor que acull els cristians de Borriana, hauria d’aprendre valencià i utilitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer, com fan, per exemple, les famílies del Camí Neocatecumenal, que quan van en missió a qualsevol país, el primer que fan és aprendre la llengua dels seus habitants, per així inculturar-se en la terra on són acollits. Si aquest capellà no comprèn això, està menyspreant la llengua dels cristians borrianencs, que mereixen un respecte. I si aquest capellà no entén això, hauria de recordar que Jesús parlava arameu, la llengua amb la qual conversava amb Maria i amb Josep, amb Maria Magdalena i amb els apòstols. Jesús no parlava la llengua de la cultura d’aquell moment, que era el grec, ni tampoc la llengua de l’imperi, el llatí. Per això Jesús, hui parlaria valencià a Borriana. I no sé si aquest capellà, en cas que Jesús de Natzaret anara a la Mercè, li demanaria si “ya tiene permiso del obispo para predicar en valenciano”. Llastimós!
Sort tenim els valencians de l’arquebisbe de València, Enric Benavent, un bisbe amb seny i sentit comú, que ha afirmat que és legítim (i per això ho ha defensat), que els cristians valencians vulguem celebrar la missa en valencià. A vore si els bisbes d’Oriola-Alacant i de Sogorb-Castelló prenen nota de la bona predisposició de l’arquebisbe Benavent, i normalitzen el valencià a la litúrgia a les seues diòcesis, i així deixen de menysprear la llengua de Sant Vicent Ferrer, com fan els bisbes actualment José Ignacio Munilla i Casimiro López.
D. Daniel Pla Tormo ens deixà ahir. Era membre del Grup Cristià del Dissabte. Fou professor del seminari de Moncada i professor de moral de la Facultat de Teologia. Aquesta fou la seua darrera homilia.
VIIº Ord. A 2023 Los retos de la “utopía” de la fe
Hemos comenzado la Misa pidiendo a Dios para que “la meditación de su doctrina nos enseñe a cumplir siempre -de palabra y de obra- lo que a Él le complace”: es nuestra verdadera/única “especialidad”: sentirnos convocados, dirigidos por la Palabra de Dios-, si queremos vivir como cristianos. Continuar llegint “ÚLTIMA HOMILIA DE D. DANIEL PLA”
ATRIO publica aquests tres documents que il·lustren com pot haver-hi una crítica de la comunitat cristiana al seu bisbe que no signifique polarització radical entre dretes i esquerres, sinó un diàleg dins del caminar junts, és a dir, de la sinodalitat que propugna el papa Francesc, el qual dona exemple de permetre i escoltar les crítiques.
1.- Carta oberta a Don Joseba Segura, bisbe de la nostra diòcesi, de Bilbao.
Bizkaia, 3 de marzo de 2023
Berpiztu – Kristau Taldea
El Fòrum de Capellans de Bizkaia i Berpiztu – Kristau Taldea, col·lectiu de cristians i cristianes pertanyents a diferents comunitats, moviments, associacions i parròquies de Bizkaia, volem traslladar-li el nostre desconcert i la creixent preocupació per dispensar de menjar carn un divendres de Quaresma als participants en una “alubiada” en la Societat Bilbaïna. També per la pròxima participació del seu vicari general on presidirà la conferència que impartirà el cardenal Gerhard L. Müller en la trobada organitzada per l’Associació Catòlica de Propagandistes (ACdP) i la seua pròpia, ja que celebrará l’eucaristia l’endemà en el Palau Euskalduna. Són decisions que se sumen a altres anteriors com, per exemple, la seua presidència, també de l’eucaristia, el passat 2 de juliol de 2022 en l’anomenat santuari d’Unbe, després de huit dècades en què no hi hagué el reconeixement diocesà d’unes suposades aparicions. Continuar llegint “CARTA OBERTA A DON JOSEBA SEGURA”
El proper dia, 22 d´abril realitzarem a València el Fòrum Cristianisme Ara i Ací, al que onze entitats li donen soport.
El Lema del Fòrum és: Reforma o revolució? 10 anys del Papa Francesc.
Més informació i inscripció la poden trobar entrant a la web del forum
Bona vesprada.
A les persones que vinguéreu ahir i veniu cada últim dimarts de mes a manifestar-vos en protesta per l’existència dels CIEs, reclamar el seu tancament i solidaritzar-vos amb les persones empresonades en ells, moltes gràcies.
Us parle com a membre de l’equip d’acompanyament de la Campanya pel tancament dels CIEs.
No vaig a contar-vos notícies. Vull expressar el que sentim i, d’alguna manera, donar testimoni davant d’aquesta porta simbòlica que tanca, fins i tot, els somnis de molta gent, de massa gent. Continuar llegint “LA PORTA BLAVA”
1-DE DONDE NACEN ESTAS PROPUESTAS
Estas propuestas nacen de nuestra experiencia de sentirnos Iglesia y de nuestro trabajo comprometido con ella al servicio de la utopía del Reino. Nos mueve a hacerlo la pasión por Jesús y su Evangelio y su opción por los más empobrecidos y empobrecidas, desde la comunidad de iguales, como camino de plenitud para todos y todas.
Por eso estas propuestas las hacemos en memoria suya y en la de las mujeres que aparecen en el Evangelio: María Magdalena, María de Nazaret, Juana de Cusa, Susana, María de Cleofás, Marta ( Lc 8,1-3), y tantas otras que con Jesús inauguraron la Iglesia como comunidad de iguales.
“Ya no hay más judío ni griego, ni siervo, ni libre, ni varón, ni mujer, ya que todas las personas somos una con Cristo Jesús, herederas conforme a la promesa”. (Gal 3,27-20)
Nos moviliza también la llamada del papa Francisco a ser Iglesia en salida y liberada del clericalismo:
“Los laicos son protagonistas de la Iglesia. Hoy es necesario ampliar los espacios y la presencia relevante femenina en la Iglesia (…) porque las mujeres suelen ser dejadas de lado. Hemos de promover la integración de las mujeres donde se toman las decisiones importantes”. (Oración10/10/2020).
Creemos que el contexto de invitación a la sinodalidad que estamos viviendo es una oportunidad para poner en marcha las propuestas que presentamos en este documento
2-OBJETIVO
El objetivo de estas buenas prácticas y propuestas es favorecer la visibilización de las mujeres en todos los ámbitos de las iglesias diocesanas, así como la participación de las mujeres (laicas y religiosas) en la toma de decisiones que afectan a la vida eclesial en las diócesis, de cara a desarrollar la sinodalidad y desterrar el clericalismo, para lograr una Iglesia menos jerárquica y más circular, verdadera comunidad de iguales, al servicio de las
personas empobrecidas y excluidas.
Desde la Revuelta de mujeres en la Iglesia y Alcem la Veu no solo planteamos estas propuestas, sino que nos comprometemos a participar en su publicación y promoción.
3-ALGUNAS PROPUESTAS Y CAMINOS DE AVANCE QUE CREEMOS QUE ES IMPORTANTE PONER EN MARCHA
1-Incorporar mujeres en todas las comisiones y reuniones de vicarías y arciprestazgos de todas las diócesis. Tener en cuenta su preparación y servicio a la Iglesia a la hora de llevar a cabo los nombramientos de las personas responsables de las delegaciones, de modo que no sean mayoritariamente sacerdotes, sino que se incorporen a estas tareas eclesiales mujeres capacitadas para ello, siguiendo la línea iniciada por el papa Francisco, con el objetivo de llegar a la paridad.
2-Impulsar la participación paritaria de las mujeres en los consejos de pastoral y económicos de las parroquias, así como poner los medios para que esos consejos funcionen realmente y se tengan en cuenta las opiniones y decisiones de sus miembros.
Para ello sería necesario revisar y actualizar los estatutos de aplicación diocesana que regulan la participación, sus competencias y funcionamiento.
Entendemos que los consejos de pastoral han de dejar de ser meramente consultivos, es preciso entenderlos como órganos de expresión y realización de la corresponsabilidad, que puedan tener capacidad decisoria dentro de sus competencias y puedan ser la instancia habitual para la deliberación y la aprobación de planes y normativa pastoral diocesana y parroquial.
pág. 3
3- Fomentar una eclesiología de comunión en la que todo el pueblo de Dios participe y las mujeres puedan participar activamente en los distintos momentos de la vida sacramental y litúrgica. Especialmente consideramos necesaria la presencia de las mujeres en el altar y su participación en las lectura de la Palabra, homilía, peticiones, ofertorio, reparto de la comunión, acción de gracias, despedida…como ya se viene haciendo en algunas parroquias.
4- Aumentar la representación femenina en las conferencias, charlas, encuentros de oración, retiros y ejercicios espirituales, que se imparten y ofrecen en las parroquias.
5- Fomentar el uso del lenguaje inclusivo y la simbología femenina en la liturgia, en las acciones pastorales y en los documentos eclesiales y materiales catequéticos.
Revisión de algunos textos litúrgicos que no están adaptados a la situación actual de las mujeres en la sociedad (por ejemplo, las bendiciones diferenciadas a los nuevos esposos, algunas plegarias que inciden en que la mujer debe ser callada, obediente, discreta… o que no incorporan la corresponsabilidad del hombre en la familia y el hogar…) contando para ello con mujeres expertas.
6- Consideramos que una formación crítica y liberadora en la que todo el pueblo de Dios sea parte del proceso formativo es un elemento clave para la revitalización de las diócesis. Por ello es necesaria la incorporación y la promoción de la teología feminista en los espacios formativos ofrecidos a nivel diocesano: escuelas de agentes de pastoral, seminarios, etc. Del mismo modo es fundamental incrementar la presencia femenina en la docencia y en el acompañamiento espiritual en los seminarios y facultades
de teología.
7- Creación de una comisión de equidad de género1 para:
• Revisar y elaborar materiales catequéticos y pastorales que promuevan la igualdad entre hombres y mujeres y den a conocer las aportaciones de las mujeres bíblicas y las grandes mujeres testigos en la historia de la Iglesia.
• Elaborar materiales para difundir en las parroquias y otros espacios
eclesiales para la celebración y la sensibilización en torno a fechas
significativas como el 25 de noviembre: día de la erradicación de la violencia de género, 8 de marzo: día de internacional de las mujeres y día de la mujer trabajadora, 22 de julio: celebración de la fiesta de María Magdalena, apóstol de los apóstoles, así como jornadas celebrativas y acciones de sensibilización que promuevan la equidad de género dentro y fuera de la Iglesia.
• Proponer formación para transversalizar la perspectiva o el enfoque de género2 en los distintos ámbitos eclesiales: celebraciones litúrgicas, espacios de formación, distintas pastorales etc. con el objetivo de lograr la equidad de género y así una Iglesia más justa.
1 Equidad de género: justicia en el tratamiento de hombres y mujeres según sus respectivas necesidades. Implica el tratamiento diferencial para corregir desigualdades a través de medidas no necesariamente iguales, pero conducentes a la igualdad en términos de derechos, beneficios, obligaciones y oportunidades. Se refieres a la distribución justa entre varones y mujeres de las oportunidades, recursos y beneficios, para alcanzar su pleno desarrollo y la vigencia de sus derechos humanos. Supone el reconocimiento de las diferencias, y la garantía de la igualdad en el reconocimiento de los derechos.
2 Perspectiva de género: Es una categoría analítica que muestra cómo los procesos sociales y culturales convierten la diferencia sexual en inequidad de género. El resultado es desigualdad e injusticia social. Se le denomina también «enfoque de género», «visión de género» y «análisis de género»
pág. 4
8- Generar un clima de acogida y acompañamiento a las mujeres víctimas de violencia sexual y de género3. Realizar formaciones adecuadas para la detección y manejo de la misma en los ámbitos eclesiales.
9- Favorecer la cultura del cuidado y buen trato, y las relaciones horizontales en parroquias, colegios, entidades de voluntariado y en todos los ámbitos pastorales para la prevención de abusos de conciencia, de poder y sexuales dentro de la Iglesia.
Implementar protocolos y comités de protección del menor y personas vulnerables. La participación de las mujeres en estos comités es fundamental para un abordaje equilibrado de un tema tan sensible.
10- Acoger, acompañar e integrar la diversidad de identidades y orientaciones sexuales y de familias en el seno de la Iglesia sin discriminación. Crear e impulsar en todas las diócesis la Pastoral de la diversidad sexual y de género.
11- Revisar y ajustar a derecho las condiciones laborales de las mujeres que trabajan para la Iglesia de manera que sus derechos laborales sean reconocidos según la legislación vigente. Diferenciar las participaciones que se realizan de forma voluntaria para no encubrir una explotación que traspasa una dedicación ajustada a derecho.
12- Contar con las mujeres también para representar a la Iglesia diocesana en los encuentros y diálogos que la Iglesia establece con otras confesiones religiosas y con distintos movimientos, instituciones e interlocutores de la sociedad civil.
13- Establecer un cauce de diálogo permanente para conocer, dar seguimiento y evaluar la ejecución de estas y otras propuestas que se pudieran presentar, y para seguir avanzando en la participación de las mujeres en las iglesias diocesanas.
Enero 2023
3 Violencia de género: Se trata de una violencia que afecta a las mujeres por el mero hecho de serlo.
Constituye un atentado contra la integridad, dignidad y libertad de las mujeres, independientemente del ámbito en el que se produzca.
