Ens hem acostumat a reclamar tots els drets possibles per a la nostra lliure circulació i per al nostre quefer. Tots tenim conciència de ser subjectes de drets i cal defendre´ls al màxim; però també cal ser concients que el conflicte de drets també està servit.
Què fer quan vivim una situació d´uns drets versus altres drets?
A l´Església pareix que el conflicte de drets ni li pertoca; més bé sol voler imposar uns drets per damunt d´uns altres. Sembla que aquells drets que a l´Església li interessen estan per damunt dels altres drets de la persona i sense cap possibilitat d´apel·lació.
En aquesta pandèmia que estem sofrint, quan anàvem passant de fases al llarg de la seua evolució, la nostra església diocesana ens feu arribar a les parròquies un document on es referia el dret al culte, i no sols en el temple, sinó també al carrer, fent-nos saber que si volíem realitzar processons, sols calia comunicar-ho als serveis jurídics de l´arquebisbat perquè es gestionaren els permisos corresponents o per a tan sols comunicar-ho a les autoritats de la Generalitat.
Aquest dies continuen arribant a les parròquies diversos documents per a indicar com mantenir el funcionament pastoral encara que es van realitzant restriccions a la ciudatania. Ens comuniquen que la restricció de reunions a un màxim de 6 persones no ens afecta a les parròquies podent mantenir en funcionament els juniors, scouts, reunions parroquials, catequesi… perquè són reunions ordinàries ja programades; això sí, guardant les normes establides, cuidant de complir la llei.
Pel que fa al Sagrament del perdó ens han enviat una nota de la Penitenciaria Apostòlica per a l´actual situació de pandèmia. La sorpresa és que tot es manté igual, és a dir, confesió individual i presencial amb absolució individual, però suggerint que es realitze en un lloc distint al confessionari. Eixa és tota la novetat.
En una societat on s´ha establit la signatura digital, tant personal com empresarial, on les reunions i el treball es fa digital, la pastoral a la l´Església ¿no admet incorporar aquesta ferramenta per a la seua tasca pastoral? ¿El fet de demanar perdó telemàticament no és perdó?
Donar l´absolució general continua essent a criteri del bisbe. No sé si cap retraure eixa figura del dret que distingeix entre lícit i vàlid.
Crec que ja és forçar la situació el que, malgrat “el toc de queda” ens comuniquen a les parròquies que, si volem realitzar l´adoració nocturna, l´arquebisbat ens expedirà un salvaconducte per a les persones que hi vulguen acudir perquè puguen anar de casa al temple o a l´inrevés en hores de prohibir circular pels carrers.
¿Tot açò és necessari?
Escudar aquestes normes en la llibertad de culte em sembla un xoc de poders i un voler mantenir un tipus de religiositat assentat en cerimònies i rites i no obert a la realitat soferta de les persones.
La llei parla per als temples d´un aforament del 75 %, però açò no és real perquè no hi ha espai suficient, per això, com seguir insistint tant en la presència física i no tant en l´acompanyament integral?
Ara mateix, a les parròquies tenim un camp propici per a viure l´Evangeli des d´un acompanyament, essent samaritans, col·laborant amb els serveis dels pobles, ajudant a interioritzar i reflexionar i fent ús de les tecnologies que avui ens apropa i ens ajuda ser presents.
En totes les parròquies procurem ser rigurosos en el compliment de totes les normatives de prevenció contra el COVID-19, però no ens ajuda que vagen apareixent normes que creen problemes com per exemple, que puguen les persones demanar-nos combregar en la boca, perquè és un dret que tota persona té. ¿Açò és por o convenciment que és més digne? ¿ És admissible la justificació que és un dret de la persona?
Necessitem que la nostra església se situe en aquest món i en aquest moment encara que signifique deixar de viure costums, moltes vegades, elevats a categoria.