EL VALENCIÀ A L’ESGLÉSIA (maig 2010)
El Grup de Rectors del Dissabte, així com altres cercles renovadors de l’Església, sempre s’han inquietat per l’ús hegemònic i excloent del castellà a la litúrgia. Alhora han propugnat –i hi continuen- la incorpaoració de la llengua pròpia amb múltiples propostes, suggerències i ajudes. Aquesta tasca normalitzadora del valencià sempre ha estat engegada per persones i grups la força dels quals residia en la ferma voluntat i en la consciència de la injustícia eclesiàstica envers el valencià. Ja que les conseqüències pastorals de transmetre un missatge de salvació en llengua estranya són incalculables i perverses. Tanmateix així ha estat des del 1707 ençà, amb el decret de Nova Planta del rei Felip V i les repetides disposicions del bisbe Mayoral.
La Transició va començar a modificar aquesta situació lingüística a la societat en general, especialment al món acadèmic, cultural, social i polític. Amb resultats desiguals i amb trajectòries distintes el valencià ha recuperat una dignitat i prestigi que la història li va arrabassar.
Tot i així, els grups que s’han esforçat per la vitalitat del valencià a l’Església, constantment han ensopegat amb l’apatia generalitzada del clergat i el boicot murri dels respectius bisbes. (Aquesta asseveració, però, hem de matisar-la en el cas de la diòcesi de Sogorb-Castelló, més propensa al valencià). De tal forma ha evolucionat la represa que actualment, sense cap mena de dubte, l’Església és de totes les institucions significatives del País, la més refractària a la valencianització lingüística.
El Grup de Rectors del Dissabte no ens pleguem a una situació que considerem socialment injusta i pastoralment pertorbadora. Hem intentat esbrinar l’arrel de la desafecció del clergat envers el valencià, i hem recorregut a conèixer l’ús que se’n fa als seminaris i centres d’estudi de teologia. Uns futurs preveres formats teològicament i pastoral únicament en castellà, és impossible que prediquen, catequitzen, preguen i celebren en valencià en detriment de les comarques valencianoparlants. Si la llengua vehicular als centres de formació és el castellà, inexorablement el valencià queda condemnat a mort, o en el millor dels casos, foragitat a la marginació i ús folclòric. Perquè uns centres gairebé desvalencianitzats difícilment podran suscitar estima pel propi poble i, sense estima, no pot haver-hi compromís
Dades de la diòcesi de València:
Seminari de València:
-hi ha línia en valencià? No.
-es dóna alguna assignatura en valencià? No.
-es dóna el valencià com assignatura? No.
-hi ha litúrgia en valencià? Sí.
-quantes eucaristies a la setmana? Una.
Facultat de teologia:
-hi ha línia en valencià? No
-es dóna alguna assignatura en valencia? Sí
-quina? Arxivística parroquial
Centres de formació:
Institut Diocesà de Ciències Religioses
Sedes Sapientiae
Centre d’Estudis Canònics
Institut Joan Pau II sobre la Família
-hi ha línia en valencià: No
-es dóna alguna assignatura en valencià? No
El Grup de Rectors del Dissabte ens adrecem als bisbes respectius perquè endrecen aquesta situació. Els proposem que prenguen les mesures adients perquè en un termini de tres a cinc anys el valencià siga llengua vehicular als seminaris, facultat i centres d’estudi de teologia. A dreta llei els agents pastorals haurien de tenir competència en les dues llengues oficials al País Valencià, incloent-hi, lògicament, els bisbes i capellans en actiu. Aquesta exigència, però, queda negligida en el cas del valencià. La reparació de la diglòssia històrica esdevé, conseqüentment, una exigència ineludible.
L’Església es desqualifica teològicament si creu que necessita només el castellà per evangelitzar i, amb aquesta confusió, queda afeblida en la seua missió pastoral. Si el Déu que presenta l’Església parla només en castellà –i en aquesta llengua cal adreçar-nos-hi-, difícilment les comunitats cristianes el considereran com a propi. La responsabilitat recau en primer lloc en els bisbes, clergues i agents pastorals. Esmercem-nos-hi i esmenem-nos!
Grup de Rectors del Dissabte