On s’ha posicionat l’esglesia?

 

Vicent F. Estarlich Chover (l´Alcúdia), és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Ha quedat molt arrere allò que vam aprendre sobre el naixement de les comunitats cristianes com a grups disidents, antisistema i contraris a l’ús i abús de la religió. No renegaven de la fe, però sí que s’enfrontaven al sistema imperant, tant defensat per les autoritats polítiques com per les religioses. Totes aquestes comunitats coincidien en una cosa: en el seguiment a un tal Jesús.

Qui és eixe tal Jesús? Es parla d’un ésser humà senzill, que no formava part de la classe notable de la societat, era de família treballadora, seglar, no exercia cap sacerdoci ministerial i contrari a com es parlava de Déu en el temple, on s’imposaven farcells pesats a la gent senzilla de bona voluntat que havia de pagar quantiosos impostos per a poder dirigir alguna pregària a Déu i sempre per mitjà d’intercessors. Com a seguidores de Jesús, les primeres comunitats cristianes es van posicionar: el seu lloc estava fora del temple i es van enfrontar al culte que es realitzava en ell, parlant de Déu com a Pare-Mare.

La resposta al seu posicionament no es va fer esperar: van ser condemnades, tingudes per heretges i expulsades de les sinagogues i, per descomptat, desautoritzades. També el poder polític va arremetre obligant-les a viure amagades (catacumbes) i a un ostracisme social, havent de patir constants persecusions. Hui diríem que van ser considerades d’esquerres, perquè no se sotmetien al poder imperialista i eren molt crítiques amb les lleis imposades i doctrines promulgades, perquè les unes i les altres deixaven indefenses les persones que més patien, no veien en aquestes persones el lloc de Déu i no consideraven oració les obres de misericòrdia.

Certament la permanència d’aquestes comunitats cristianes, contemplades en la història de la humanitat, va ser molt curta, ja que a principis del s. IV (313 – Edicte de Milà) van deixar les seues reivindicacions i, cansades de tant d’ostracisme i tanta persecució, van acceptar “casar-se” amb el poder que els oferia benestar i càtedra lliure, a canvi que la seua cohesió doctrinal anara sostenint  el mateix Imperi. És tan temptador el prestigi, el poder i disposar de recursos!

La història ens conta que van caure en el parany i van acceptar ser poderosos i tenir prestigi abans de seguir fidels al seguiment de Jesús. Continuaran parlant de Jesús, però amb les mans ocupades i el pensament compromés.

És curiós, ací ja no es parla de comunitats cristianes sinó que ja és l’Església; ara és institució, té nom en la societat i ocupa un lloc important. Era inevitable?

És clar que sense exercir poder costa moltíssim obrir-se camí i ser escoltat més enllà dels qui estan al teu costat; però també és veritat que el poder corromp i condiciona de tal manera que  secciona la llibertat, fins i tot la de l’esperit. Sabem que els humans solem viure amb la mentalitat que tot té un preu i, de vegades, fins i tot amb la millor intenció, sucumbim i ens hi venem. Sembla que l´Església es va deixar portar, enlluernada per les possessions rebudes i pel poder adquirit, i tot això sense cap vergonya en mostrar i assumir els signes imperials: edificis, vestits, impostos, cort, doctrines i poder legislador.

I la nostra Església espanyola? Els nostres bisbes, en l’aplicació del Concili Vaticà II, no es van caracteritzar per ser ràpids en posar en pràctica els documents conciliars, sinó que més aviat es van anar caracteritzant per anar donant llargues i continuar portant als fidels per un conservadorisme, tant pel que fa a costums religiosos (moral) com el concernent a la construcció de la convivència social (nacional catolicisme).

En general, se sentien bé, instal·lats en l’esquema polític marcat per la dictadura i intervenint per a mantindre la veu cantant en els costums tradicionals. Davant el canvi de règim es visqué algun conat d’acceptar que la renovació entrara en els temples i en la moral; però prompte es va encarregar la jerarquia eclesiàstica d’anar tallant totes les noves teologies o moviments eclesials per a condemnar tota lectura de l’Evangeli diferent a l’emesa pel poder episcopal.

Va procurar ser la veu autoritzada per sobre totes les altres veus, volent en tot moment ser la veu que jutja a la ciència, a la tècnica, a la política i qui imposa el tipus de família i de relació humana. Es tracta de mantindre el poder de manera que la seua paraula siga l’expressió única del que Déu vol.

En tota aquesta trajectòria s’ha escorat més a la dreta, sentint com a tragèdia la reacció esquerrana de la societat i tancant-se en el seu món enfront de tots els coneixements, investigacions i disposicions que en aquest últim temps s’han anat produint en la nostra societat.

I en tot això, on està Jesús? Sembla que una cosa és llegir els evangelis i una altra aplicar-los. La nostra Església continua fent una lectura conservadora, dogmàtica i canònica, tallant tota possibilitat d´acceptar cap cosa fora dels seus cànons i fora de la seua interpretació evangèlica.

La nostra Església s’ha estancat i li està costant molt entendre tot el que viu el nostre món, arribant a considerar que tot el que es viu fora dels seus plantejaments està equivocat, allunyant-se dels estudis que en totes les ciències s’estan realitzant i arribant a considerar que allò que s’anuncia no és de Déu si no casa amb la seua interpretació.

Cert és que davant el Déu que presenta la nostra Església es mostra una incredulitat majúscula per part de la nostra societat; no obstant això, hauria de baixar a peu de carrer sense prejudicis ni condicionaments per a poder reconéixer, com ens diu el papa Francesc, que hi ha sants fora de la institució eclesiàstica i compartir la llavor del Verb presentada a través de tantes persones que no són d’Església, però que busquen i viuen Déu en el dolor, en les angoixes i en les penúries que tantes persones suporten i que descobreixen Déu en aqueixes persones.

Segurament una nova Pentecosta ens aniria molt bé i ens retornaria la fe en el ressuscitat, sense pors ni fantasmes.