Vé Diumenge de Pasqua. (Fets 6, 1-7; 1Pere 2, 4-9; Jo. 14,1-12). Joan Sifre és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Els deixebles viuen la Pasqua com un temps d’esperança, una esperança que no es fonamenta en altra cosa que en la misericòrdia de Déu; un Déu de vida, que no defrauda, el Déu Pare-Mare que lliurà Jesús, el just crucificat, de la mort. Ell és la nostra esperança que mai decau. (Rom 5,5).
Els primers missatges dels apòstols davant la multitud que va incorporant-se a la fe són una invitació a reconèixer Jesús, pedra angular del nou edifici del que nosaltres som part, per elecció compassiva de Déu, fins a configurar el nou poble elegit i adquirit (Rom 8,15).
La predicació, el servei de la Paraula, és la tasca principal d’aquells primers dies dels apòstols i aquest ministeri no descuida altres també importants, com és atendre les persones necessitades de la nova comunitat. Així, poc a poc, va bastint-se la comunitat dels creients i la força de la Resurrecció va arribant a totes les persones necessitades de confiança i esperança.
Aquest temps de Pasqua és un temps d’assimilar el que ha passat, d’aprofundir en allò viscut i anunciat, com fan els deixebles en camí cap a Emaús. És un temps de compartir i d’esperar, vivint la joia, l’audàcia d’anunciar haver estat regenerats per a una esperança viva. (1 Pe.1,3-4), per la misericòrdia de Déu i la paciència de Déu, com deia el Papa Francesc.
Els deixebles comencen a albirar, intuir, no sense por, aquesta experiència de relació amb Déu que parla del Crist. El text recollit ho expressa clarament: “no vos torbeu; cregueu en Déu, cregueu també en mi, però teniu confiança: jo seré amb vosaltres; en casa de mon pare hi ha moltes estàncies. Ara ja coneixeu al Pare i l’heu vist; perquè jo estic en el Pare i el Pare està en mi”.
Així la comunitat està en camí, però sap on va i sobretot amb qui va.
“Jo soc el camí, la veritat i la vida”. La comunitat joànica vol refermar que Jesús i la seua missió estan arrelats en Déu compassiu; que el Crist és la revelació de Déu; que el mateix crucificat és el Crist que ha vençut la mort; i que no hi ha altre camí, ni altra veritat, ni altra vida que l’amor, perquè Déu és amor.
Els nostres són mals temps per a viure en esperança. Però si aquesta no es fruit d’un càlcul, ni de considerar expectatives,… si som conscients del seu fonament per a nosaltres, podrem donar raó de la nostra esperança (1Pe 3,15), recordant al Crist ressuscitat i vivint vida ressuscitada, de servei i compromís.
Ell és camí de fraternitat que condueix a la filiació (Rom.8,15), obra de l’Esperit. Ell ens acompanya i ens orienta cap al punt d’arribada, que és d’encontre amb el Déu de l’esperança, del futur, de l’alliberament. Ell és Veritat, que fa justícia als pobres, a les víctimes, a totes les persones trepitjades per la desigualtat, per l’odi i la violència, i com a tal, pedra angular i de judici. Ell és Vida i la nostra ho serà si ens comportem com a fills de Déu. Serà vida nova perquè Déu és la nostra força, la nostra esperança i assumim com a missió anunciar, organitzar i suscitar esperança al nostre voltant. És aquesta una missió de fraternitat i d’amistat social, de portar a sobre els anhels de justícia i l’esforç comunitari per viure ja la novetat de Déu en nosaltres (Rom.8,14-18).
En aquesta societat i cada dia tenim la missió “d’esperançar”. Partint, com deia el Papa Francesc, de les perifèries, dels descartats, dels que no compten. La sang dels quals cada dia és vessada i que són centre i mesura de la humanitat nova. La seua esperança, enfortida de resistència, ens diu que el Regne de Déu arriba (Lc. 4,16-21). Elles i ells són “pedra angular” i de judici (Mt.25, 39-46).
Per tot això, Bona Pasqua. Crist és viu i ens acompanya. Resistim perquè la mort no té l’última paraula.