TRES MINUTS AMB LES LECTURES DE DIUMENGE

XXIIé Diumenge del Temps Ordinari.                                                                                   (Jr 20, 7-9; Sal 62, 2-6.8-9; Rm 12,1-2; Mt 16, 21-27)                                                                  Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Tres paraules ressonen en els texts d’aquest diumenge: seducció, seguiment, fe.

“Senyor, m’has seduït i m’he deixat seduir”. Quantes persones se senten atretes per la figura de Jesús, en el seu temps entre nosaltres i també ara! Hi veuen alguna cosa que les encisa. S’hi senten interessades i s’hi acosten. Després, passat el moment de la seducció ve el temps de les preguntes i els dubtes: “Seré capaç de seguir-lo? No serà massa per a les meues forces?”

Mateu descriu com Jesús acaba de reconèixer davant dels seus deixebles que ell és el Messies. Però és ben conscient del que ells entenen per Messies: aquell qui restaurarà el regne d’Israel. Així que, des d’aleshores –diu Mateu– comença a anunciar-los l’autèntic sentit d’un Messies servidor de tots que serà rebutjat, maltractat i negat.

Eixe és el moment de la presa de consciència de qui vulga seguir-lo. Un desvetllament que no es pot arrelar més que en la fe: “Només Déu és la roca que em salva, el castell on em trobe segur”, diu el salm.

Però la reacció dels deixebles no va ser eixa. No els valia la pena patir tant per un Messies que, al cap i a la fi, no dona rèdits temporals. Com és natural, pensen al mode humà, i Jesús els ho retrau. Però, és que els éssers humans podem no pensar al mode humà?

Com sempre, la clau per desbrinar la resposta està en el propi Jesús (sempre que no mirem de prendre al peu de la lletra la seua paraula…).

“Si algú vol venir amb mi, que es negue a ell mateix, que prenga la seua creu i que em seguisca”. Cascú la seua, només la seua? Tots sabem que les creus estan molt malament repartides en el món,  és així que moltes persones (tal volta nosaltres) poden passar una vida regalada, fins i tot devota, si no carreguen més que la seua creu. Carregar amb allò del que no podem desempallegar-nos ha de fer-se de bona o mala gana. Però l’exemple de Jesús és carregar amb allò que no li tocava, perquè no havia comés pecat: la creu de la humanitat sencera.

Doncs, adherir-se a la veritat sense defugir les creus que això comporta és el que s’espera d’un seguidor de Jesús.

És en l’acció, en el seguiment que ens duu a la fe i a l’oració, on ens anirem habituant a pensar al “mode diví”. Això és la virtut: “Disposició habitual de l’ànim per a les accions conformes al bé o a la llei moral”. O siga, l’hàbit de triar sempre el bé, aparentment sense esforç.

Podem, doncs, pensar al mode diví? Sí, quan patim abnegadament pel bé de tots en lloc de fer com que no veiem el patiment dels altres o busquem justificacions per la nostra passivitat (recordem les actituds del sacerdot i el levita que es van topar amb l’home malferit mentre baixava a Jericó).