Cañizares se despide tras 8 años como arzobispo JM LÓPEZ
Benvolgut bisbe Enric: aquest dilluns 10 d’octubre, festa de l’arquebisbe valencià Sant Tomàs de Villanueva, el papa Francesc t’ha nomenat arquebisbe de València, després d’haver estat uns anys el pastor de la diòcesi germana de Tortosa.
Continuar llegint “AL BISBE ENRIC BENAVENT, NOU ARQUEBISBE DE VALÈNCIA”
Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Pau va proclamar que l’obra de Crist havia produït la demolició del mur que separava el poble elegit de la resta de la humanitat “abrogant la Llei dels manaments amb els seus decrets, a fi de crear en ell, amb tots dos, un sol home nou i fer la pau” (Ef. 2,15).
Si la llei i les seues clàusules ja no hi compten, per quina cosa havia de ser reconeguda la nova humanitat? Pau la resumeix d’una forma extraordinàriament senzilla i comprensiva: “No vos feu solidaris de les obres estèrils dels qui són tenebres: més aviat denuncieu-les” (Ef. 5,11).
Però, sense adonar-nos-en, els seguidors de Jesús hem anant bastint al llarg de la història un altre mur: el de la religió. La moral com a criteri de fe, els altars del sacrifici, la postergació de la dona, la negació de la llibertat evangèlica (tan cara a Pau), la constitució d’una jerarquia segregada del poble, l’ús del poder coercitiu que Jesús va rebutjar, etc. suposen una restauració d’allò que Crist havia destruït, oblidant que “si reconstruesc allò que havia destruït, em declare jo mateix transgressor (Gal. 2,18).
Així, l’antiga divisió judaisme-gentilitat quedà substituïda per una nova divisió: dins-fora de l’Església. Les lluites amb altres religions mitjançat el poder civil dels estats confessionals, la persecució dels seus adherents i sobre tot, del segle XVIII ençà, la confrontació amb el lliurepensament i l’ateisme, en són la trista conseqüència.
El Concili Vaticà II, en documents com la constitució Gaudium et spes, va mostrar la intenció d’anar demolint eixe mur, però des d’una posició un poc condescendent, com de certa superioritat, que no podia ser del gust de qui es trobava fora. Gràcies a que tots els pontificats posteriors han treballat per l’enteniment entre les diferents religions, és innegable que hi ha hagut un gran avanç. En canvi, no s’ha esborrat la divisió creença-descreença.
Aquesta és la divisió que cal superar ara si volem contribuir a un món millor. Un món que s’ha de fer amb totes les persones de bona voluntat, un món que faça impossible les guerres destructores de la vida, “perquè ell és la nostra pau, el qui de dos pobles n’ha fet un destruint el mur de separació, abolint l’enemistat, en la seua carn” (Ef. 2, 14).
Crec que aquesta és la missió que s’ha imposat el papa Francesc amb el seu valent lideratge per construir la fraternitat universal i preservar la vida del planeta. Demolir el mur entre persones religioses i persones no religioses, esvair la desconfiança i el menyspreu mutus amb què han vingut relacionant-se, permetrà una cooperació eficaç. Eixa serà la nova humanitat que anunciava Pau fa vora dos mil anys.
Naturalment, també la nova humanitat tindrà enemics “perquè no hem de lluitar contra adversaris de carn i sang, sinó contra els principats, contra les potestats, contra els dominadors d’aquest món de tenebres” (Ef. 6, 11-12). En aquest segle XXI en som més conscients que mai d’una realitat indefinible que sembla dominar el nostre món fins al punt de no deixar-nos albirar cap eixida.
Eixa part de la humanitat que es faça conscient de la necessitat de lluitar per un món per a tots i vullga participar-hi, haurà d’anar “cenyida amb la veritat, revestida amb la justícia per cuirassa, els peus calçats amb el zel per anunciar l’evangeli de la pau” (Ef. 6, 14-15). Heus ací les nostres armes: veritat, justícia i pau. No en poden ser unes altres!
Qui desitge un canvi dins l’Església per fer-la més acostada a l‘Evangeli, haurà de recolzar sense embuts l’estrenu esforç del papa Francesc per fer una humanitat com la que apareix dibuixada en Laudato sí i Fratelli tutti. Perquè una Església per fi purificada d’adherències històriques inservibles, però tancada en la convicció de ser única portadora de salvació i altres enrònies, ajuda poc a fer créixer el Regnat de Déu.
La nova humanitat ha d’arreplegar totes les gents de bona voluntat, siguen de confessió cristiana, islàmica, budista, animista, agnòstica, atea o de qualsevol altra. En resum: totes aquelles que no es fan solidàries de les obres estèrils dels qui són tenebres. Poder aportar-hi el nostre petit esforç és una gran oportunitat, un objectiu que val per una vida plena.
Vicent F. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Al nostre poble, la loteria de Nadal és una tradició molt arrelada en la qual la majoria de nosaltres, poc o molt, solem participar-hi i, ja a l´estiu, van corrent pels llocs on estiuegem dècims de loteria. Forma part dels nostres costums i tal vegada dels nostres sentiments familiars. Continuar llegint “LA LOTERIA ECLESIÀSTICA”
Cada 14 i cada 15 d’agost de cada any un poble recupera la paraula i el cant. Elx canta cada estiu per tots els qui parlem les paraules perdurables del seu Misteri. La Festa d’Elx, única peça del teatre religiós medieval representada, ininterrompudament, des del segle XV, a l’interior d’un temple, reactualitza molts dels trets del què hem estat, una part del què som i algun dels símbols del què volem ser. Cada 14 i 15 d’agost, a la ciutat d’Elx, es reviscuda una pàgina de la nostra història, sempre dinàmica, i de la nostra cultura, sempre renovada.
Per Alfons Llorenç
Publicat el 15 d’agost de 2022
Però, el Misteri d’Elx no és sols una dramatització. És allò que es representa, celebra, es fa i es viu a la Basílica de Santa Maria elxana els dies 14 i 15 d’agost de tots els anys. El 14 és “la Vespra”, la primera jornada, que escenifica la fi de la vida i la mort de la Marededéu, envoltada pels Apòstols. El dia 15, segona jornada dels drama, “la Festa”, l’argument de la qual és l’enterrament, l’assumpció i coronació de la Verge. El mateix 15, a les 10 del matí, el Misteri surt al carrer amb la processó del soterrar de Maria, amb la participació dels cantors i el cant de psalms continguts en la Consueta del Misteri. Continuar llegint “EL MISTERI D´ELX, LA FESTA MAJOR DEL NOSTRE POBLE”
DAVANT LA MORT DE L’AMIC, COMPANY I MESTRE JOSEP-ANTONI COMES
Julio Ciges Marín és membre del Grup Cristià del dissabte.
La notícia de la mort de Josep-Antoni, tot i que esperada, m’ha sorprès i m’ha impactat. He sentit la seua pèrdua amb una pena pregona i, alhora, amb admiració i agraïment a la seua persona. Vaig rebre la notícia quan estava per la Serrania de Cuenca, a gairebé 300 kms. de València, on em refeia durant el període de descans de la quimio. I, per suposat, vaig decidir, sense dubtar-ho, interrompre aquest descans per tal de fer-me present en el soterrar del tan estimadíssim amic Josep-Antoni. Ell es mereixia aquest esforç i la manifestació del meu agraïment. Continuar llegint “DAVANT LA MORT DE L´AMIC, COMPANY I MESTRE JOSEP-ANTONI COMES”
Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat.
Aquest 3 d’agost ens ha deixat als 92 anys, Josep Antoni Comes, periodista i prevere valencià i primer director de la revista Saó.
El juliol de l’any passat, la revista valenciana Saó va complir 45 anys de vida, tot un rècord, o millor dit, gairebé un miracle per a una publicació en la nostra llengua. I Saó és el que és en l’actualitat, gràcies a Josep Antoni Comes, el seu fundador. Nascut a Pedreguer el 1930, i prevere durant molts anys a la parròquia de la Mare de Déu de l’Olivar, a Alaquàs, mossèn Josep Antoni Comes va acollir amb entusiasme la proposta de Josep Mª Soriano, que anà a Madrid a parlar amb Comes, per fundar una revista d’Església i en valencià. Un doble miracle si tenim en compte que ens trobàvem a l’etapa final del franquisme. Continuar llegint “MOSSÉN JOSEP ANTONI COMES”
Vicent F. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte
¿UNA MISSIÓ ARA?
Amb aquesta pregunta es presenta un tríptic on s’anuncia una missió en la diòcesi de València.
Fa uns anys, en una reunió diocesana amb arxiprestes i bisbes de la diòcesi de València, ja vaig escoltar dir al Sr. arquebisbe que volia llançar una missió general en tota la diòcesi. Com es diu al mateix tríptic, se li va indicar que en aquests moments, “esta acción no es la más oportuna y aconsejable“. Però tots sabem que quan el Sr. arquebisbe es proposa alguna cosa, tard o d´hora, la provocarà i la realitzarà.
Així és com el 8 de març, quan el Sr. arquebisbe va obrir l’Any Jubilar Marià per a la Diòcesi de València – aprofitant el Centenari de la Coronació Canònica de la Mare de Déu dels Desemparats – “anunció la celebración de una gran misión“. Deia: “Este año jubilar del centenario ha de ser, como hemos dicho en el Sínodo diocesano, un año para la gran misión, una misión popular diocesana“. Continuar llegint “¿UNA MISSIÓ ARA?”
Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Hacer la paz.
(La paz es demasiado importante para dejarla en manos de militares)
Hacer la paz haciendo cada día
el mundo a nuestro lado más humano.
Sonreír al extraño como hermano
y esperar que, aunque triste, nos sonría.
Sembrar la paz como leve semilla
en el duro barbecho de la guerra
creer que un día crecerá en la tierra
el amor que da la gente sencilla.
Superar prejuicios con comprensión.
Despertarnos de nuestra indiferencia,
deshacer el odio dando perdón.
Combatir la injusticia y la violencia.
La justicia y la paz quieren unión
para hacer posible la convivencia.
(Deme Orte)
CULTURA, INCULTURACIÓ I ANIHILAMENT (A la memòria de don Paco Gil Gandia)ALFONS LLORENÇ
I
Tocaven al Miquelet les 9 del mati. El “campanar nou” voltejava a dol. El cotxe fúnebre estava aparcat pegar al mur, a la dreta de la porta romànica dels Lleidatans, altrament dita del Palau. Al taüt jeia don Paco Gil. S’esperava la imminent processó de canonges que el rebrien i l’entrarien a la també seua Seu per a les absoltes de cos present.
Puntual i a peu, venia l’arquebisbe des del seu “Palasio”. Un home ben vestit i amb corbata, d’una setantena d’anys, se li acostà, ben respectuós, al cardenal. Educadament, li digué: “Don Antonio, que és don Paco, cal fer-ho en valencià!” El porprat, en un to poc afable, respongué: “Ya veremos, ya veremos”. Replicà el fidel: “És don Paco Gil, al menys les lectures, la homilia”. El mitrat: “Lo que mande la liturgia”. El cristià: “Al menys una frase”. El bisbe: “No sé, no sé”. El valencià, entristit: “Ja ho sé. No dirà ni ‘Bon dia’”. I, se’n va anar, pesarós, pel carrer de la Barcella. El prelat va entrar, tranquil, a la Catedral, a revestir-se. Qui ho ha vist i oït dona testimoni del fet i de la veritat.
Continuar llegint “CULTURA, INCULTURACIÓ I ANIHILAMENT (A la memòria de don Paco Gil Gandia”
¿VERGÜENZA DE SER OCCIDENTAL? José Ignacio González Faus
Muchos recordarán un incidente que se produjo hace años en un partido de fútbol Francia-Italia, final de un mundial o de una Eurocopa (no recuerdo). De repente Zidane dio un cabezazo en la cara al defensa italiano que le marcaba. Recibió una tarjeta roja y salió impertérrito del campo. Después se supo que su marcador se había dedicado durante todo el partido a meterse con la madre o la hermana de Zidane cada vez que se encontraban juntos, con frases como si la puta querrá acostarse conmigo esta noche etc., o parecidas… Continuar llegint “¿VERGÜENZA DE SER OCCIDENTAL?”
