SOBREVIURE EN LA TRAGÈDIA

 

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Al voltant del fang que estem llevant hi ha persones, històries, morts, drames i també esperança, les quals no sols no poden ser agranades i ignorades sinó que requereixen que tinguem cura d’elles i atenció especial per mantenir, com diu l’Evangeli de Mateu, llegint el profeta Isaïes: “La canya clivellada no la trencarà, la metxa que vacil·la, no l’apagarà, fins que faça triomfar la justícia”(Mt.12,20) Continuar llegint “SOBREVIURE EN LA TRAGÈDIA”

SOM POBLE

Vicent Fc. és membre  del Grup Cristià del Dissabte.

Aquests dies, anar a missa és com entrar en un altre país, el país de les mil meravelles, on tot és “celestial” i no saps si ets pregant a València o en Lapònia. Així com s’anomenen “intencions pels difunts” que els familiars encomanen, també es prega, en alguna ocasió, pels difunts de la DANA. L’arquebisbe demanà que en les misses del diumenge, dia 3, començaren amb un respons pels difunts de la DANA, però a continuaó, ja tot era eteri: una celebració fora de la realitat, crua i dura, que es viu al carrer, a les cases. A les parròquies,en general, es manté l’espai de pau atemporal i deslocalitzat. Continuar llegint “SOM POBLE”

DANYS I RESISTÈNCIES EN LA CATÀSTROFE

Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Teologia en el fang
L’1 de novembre de 1755 va tindre lloc el terratrèmol de Lisboa , que va destruir la ciutat, va causar la mort de milers de persones i un trauma social que va desafiar l’optimisme dels qui creien que “vivim en el millor dels mons possibles” i la idea que tot el que ocorre és part d’un orde diví perfecte. El gran pensador Voltaire, en la seua obra satírica “Cándido o l’Optimisme” (1759) i en el “Poema sobre el desastre de Lisboa” es va encarregar de ridiculitzar l’optimisme i expressar els seus dubtes sobre bondat de Déu davant la magnitud de les desgràcies i sofriments. El terratrèmol de Lisboa es va convertir en l’argumentari modern de l’ateisme.
En la devastació sense límits de València, s’ha anat construint un altre mode d’afrontar les catàstrofes basada en el fet que tot el que es produïx en el món, té les seues raons en el món. Ningú ha buscat en el cel allò que pot trobar en la terra. La pregunta a Lisboa “on estava Déu”, s’ha transformat a València “on estava l’Estat”. I la terra revela, en primer lloc, que la conca mediterrània és propensa als incendis forestals en l’estiu sec, i aigües devastadores en hiverns plujosos. En el meu poble, canta el poeta, la pluja no sap ploure, o plou poc o plou molt, si plou poc és la sequera, si plou molt és la catàstrofe. La gota freda, és, doncs, part del paisatge; la DANA no és un accident a València, com no és el Mediterrani ni el seu clima paradisíac, ni el blau del cel, com la boira en el nord o l’huracà a l’Oest; no existeix València sense la gota freda, no hi ha necessitat d’acudir a cap poder malèfic ni benèfic per a explicar el que els geògrafs diuen amb major propietat: l’aigua sempre torna als seus llits amb l’escriptura de propietat sota el braç. I la ciència sap el que cal fer en una València que sense la gota freda seria un cercle quadrat.

Continuar llegint “DANYS I RESISTÈNCIES EN LA CATÀSTROFE”

ALDAIA EN EL FANG

Publicación de Revista Lletraferit                                                                                       | 03/11/2024

L’esperàvem sempre a mitjan setembre, inclús en octubre. El barranquet es desbordava totes les voltes per la mateixa banda, plaça de la Victòria, carrer de l’església, el mercat, el barri de la Colònia i, amb el temps, la plaça d’Europa i el Cinturó Verd. La gota freda era un fenomen periòdic, la malaltia crònica d’un territori pla, que des de finals del segle XX havia anat substituint l’horta i el treball agrícola per la construcció abrupta de nous barris, polígons i centres comercials. Continuar llegint “ALDAIA EN EL FANG”

TEOLOGIA DE L´ALLIBERAMENT

Vicent F. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte

A la memòria de Gustavo Gutiérrez

 El vint-i-dos d’octubre rebíem la notícia de la mort de Gustavo Gutiérrez, acreditat com el pare de la teologia de l’alliberament. El Papa Francesc diu d’ell que era “un home gran, un home d’Església, un home que sabé dur al davant molt del fruit apostòlic i una teologia rica, que sabé mantenir-se ferm en la seua missió cristiana, malgrat les dificultats“. Continuar llegint “TEOLOGIA DE L´ALLIBERAMENT”

CAL PARLAR DE POLÍTICA

Joan B. Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Sí. Vull dir-ho ben clar. ¡Cal parlar de política!… i tant…i molt! Ja sabeu la sentència que es diu molt a sovint. No parlem de religió ni de política. No volem discutir. Però ¿per què no? si es tracta de dos temes fonamentals en la vida humana. La raó de tal susdit deu estar en la inveterada incapacitat de dialogar que tenim els éssers humans. Continuar llegint “CAL PARLAR DE POLÍTICA”

POLÍTICA I RELIGIÓ

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Pot ser que a la nostra societat es tracte de resumir l’arc de Sant Martí en blanc i negre, perdent així tota la gamma de colors que s’aglutinen en ell, ignorant també tots els seus matisos. Acabem prompte fent dos bàndols: blanc i negre; els uns i els altres.

En eixe binomi ha crescut la meua generació: una societat classificada en rojos i blaus, dretes i esquerres. Bàndols dels quals cap persona podia escapar, et situaven en un bàndol o en l’altre i no hi cabien més opcions; és així com es marcaven les dues Espanyes. I no acaba tot ahí, perquè en eixe binomi, uns eren considerats beneïts per Déu i ela altres eren qui perseguien Déu, fins al punt de considerar que creure en Déu era ser de dretes i ser de dretes comportava creure en Déu i defensar l’Església; i ser d’esquerres suposava anar contra l’Església, ser ateu, agnòstic i anticlerical. Continuar llegint “POLÍTICA I RELIGIÓ”

INVITACIÓ A UN COL·LOQUI


Josep M° Jordan Galduf, excatedràtic d’Economia de la Universitat de València 

El dia 15 de novembre (a les 18h) hi ha previst un col·loqui a la Biblioteca de Llíria a propòsit dels dos últims llibres meus: Viatges per la memòria (2022) i Pulsiones del destino (2023). És un col·loqui organitzat pel Club de Lectura Edeta (amb 15 anys de funcionament ja), però que està obert a tots aquells que hi vullguen participar (pel seu possible interés en qualsevol dels dos llibres, un escrit en valencià i l’altre en castellà). A tal efecte, n’hi ha exemplars disponibles per a la lectura en la mateixa biblioteca, o els poden adquirir (si ho prefereixen) en Edeta Editorial. Estaré molt complagut d’intercanviar i compartir impressions amb el públic assistent a l’acte.

El primer llibre ofereix un recorregut per certes experiències de la meua vida, rememorant algunes persones que m’han marcat d’una manera especial (a les qual he sentit la necessitat de dedicar hi unes paraules de reconeixement, estima i gratitud). No són pròpiament unes memòries, sinó uns viatges per la memòria. Hi apareixen, entre d’altres, alguns records de família, formadors i amics de la joventut, companys de professió i de compromís cívic, escriptors i artistes de la comarca, a més de persones
ben significatives en un camí més recent de recerca espiritual.
Cride l’atenció sobre la coberta del primer llibre: una foto a l’inici de la dècada de 1960 amb un grup de xiquets, acompanyats d’un capellà important per a mi (D. José Nácher Riera) a la porta de l’Església de la Sang de Llíria. Uns xiquets que miren a la càmera fotogràfica com qui mira al futur preguntant-se què serà de la seua vida. I ara, un d’ells, jo mateix, llança una mirada cap enrere cercant les persones que l’han acompanyat en el camí, i que l’han ajudat a créixer i madurar. I els expressa per tot això
sentiments d’afecte i gratitud, però de vegades també de petició de perdó.
En una ressenya d’aquest llibre (en la revista Saó), Ximo García Roca assenyala que “el llibre és una contribució coral a l’humanisme, amb relats de vida i pensament que desafien la impotència i ofereixen esperança a un temps de sotsobre i passió guerrera. Cada capítol és una freqüència diversa, però totes elles metabolitzades per l’amistat”.

El segon llibre, Pulsiones del destino, se situa en un escenari diferent. Presenta una mena de diari íntim que comunica experiències i sentiments al llarg d’un període en què l’autor, igual que té la satisfacció de rebre un parell de premis rellevants, assimila un munt d’incidències i contradiccions que denoten la seua fragilitat personal. Cada dia bé definit per una paraula que expressa una inquietud singular a partir de la qual s’hi despleguen una sèrie de reflexions i records, sempre de forma molt breu. El diari comença en gener de 2022 amb paraules com destí, fe, art, crisi, emocions corrosives,
diversitat. I acaba en maig de 2023 amb paraules com joventut, impotència, brots verds, llocs vulnerables i valuosos, final.

En una ressenya d’aquest llibre (també en la revista Saó), Santi Vicente Llavata parla de la paraula com a instrument de sanació, refugi i salvaguarda. Segon ell, així és com apareixen les paraules en Pulsiones del destino, “un llibre que s’endinsa en el miracle de la quotidianitat, en el misteri i la poesia que s’amaga en cada acte nostre de cada dia, una mena de manual de sanació”.

Els convide a llegir qualsevol dels dos llibres i, si ho tenen a bé, participar en el col·loqui que celebrarem a la biblioteca de Llíria el divendres 15 de novembre, a les 18h, introduït i moderat per Juanjo Fernández, coordinador del Club de Lectura Edeta.

REVISANT EL DOMUND

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Recorde de xiquet l’aura que corria pel poble en torn al “missioneret” (manera afectuosa de com es feia referència a Alexandre Alapont, el “pastisseret”) quan decidí servir al poble nambia a Zimbàbue (quan ell hi  anà s’anomenava Rhodèsia). Era el temps en què a les parròquies es parlava d’ajudar als “negrets” i als “xinesets” i dominava la idea d’anar a convertir-los.

El “pastisseret” ens feia arribar com era la vida a Àfrica i podíem descobrir la riquesa humana i espiritual de totes aquelles persones, com són de  sacrificades i quant interés i agraïdes són en sentir-se afavorides per l’atenció i possibilitat de creixement. Continuar llegint “REVISANT EL DOMUND”

LES NOVES RENTADES DE CARA

Lourdes Parramon i Bregolat és advocada

Potser no ens caldria recórrer a neologismes importats per posar nom a pràctiques tan velles com l’anar a peu. El washing (literalment, “fer la bugada”) és la tradicional rentada de cara. Normalment, s’aplica a la promoció d’una marca per vendre producte. El propòsit del màrqueting washing es resumeix, ras i curt: com millor imatge, més benefici. Atès que les tendències de consum s’associen als valors socials dominants, els departaments del ram estan sempre amatents, perquè la marca no en quedi despenjada. Ara bé, si el públic detecta inconsistència o gesticulació (altrament dita postureo), incoherència o manipulació —allò que, des de temps immemorials, es coneix com a presa de pèl— pot produir-se l’efecte contrari. Hi ha risc de resposta adversa en l’ecoblanqueig (green washing) per part d’empreses (Repsol acumula denúncies) o bancs (Santander, BBVA, CaixaBank…) “sostenibles”, quan informes solvents destapen les enganyifes o el volum d’inversions en combustibles fòssils; però també en altres àmbits de l’anomenada esfera woke, la consciència social que algú equipara, despectivament, a la “correcció política”. En aquest sentit, s’identifica com a pink washing l’adhesió aigualida a l’Orgullcom una moda; rainbow washing, l’ús enganyós que estats com Israel fan de la reivindicació LGBTIQ; o purple washing, la defensa sectària que fan, del feminisme, alguns grups d’ultradreta.  Continuar llegint “LES NOVES RENTADES DE CARA”