Per primera vegada en la història de l’Església, la responsabilitat de la seua tasca, de la seua presència i de la seua organització s’ha posat en mans de tots. Se’ns fa corresponsables d’aquesta fràgil criatura; no sabem si bastarà amb meres vacunes o simples vitamines o per contra necessitarà d’una bolcada radical perquè la tradició de Jesús siga contemporània, i arribe en odres nous. No sabem el resultat de la convocatòria però sabem que “l’escolta és el mètode, el discerniment és l’objectiu, la participació és el camí” . I també sabem d’on i de qui vénen els bloquejos, les resistències i els rebutjos.
Escoltar i ser escoltats és l’imperatiu de la nostra època, és un dret que no està sotmés a la condició social, política o religiosa, i és una obligació de l’exercici de ciutadania en el nostre temps. L’escolta ha transformat l’exercici del poder: no hi ha autoritat sense escolta i no hi ha poder sense participació. Aquest imperatiu ha revolucionat el món de la política i el seu resultat ha sigut l’aprofundiment de la democràcia que es legitima en l’escolta, la decisió i la consulta permanent. El mateix imperatiu ha revolucionat el món familiar, fins a exigir la igualtat de tracte entre els seus cònjuges i la participació dels fills/es en les decisions que els afecten. De la mateixa manera, ha transformat l’educació i ha convertit les escoles en espais de col·laboració entre mestres i alumnes. Aquest signe dels temps ha revolucionat totes les relacions socials: ha aconseguit que la política estime la governança per a la presa de decisions, ha aconseguit que les parelles s’alliberen del patriarcalisme i del masclisme, i l’educació siga una tasca compartida. En el moment actual, totes les organitzacions socials estan cridades a passar del model de relacions desiguals, per superioritat i subordinació, a la lògica de la reciprocitat, construcció de consensos i creació d’aliances.
No pot sorprendre, doncs, que l’imperatiu de la participació -escolta, diàleg, decisió conjunta- impregne l’univers religiós i cride a les portes de les institucions eclesials; si el resultat en la política es coneix com a democràcia, en la família com a corresponsabilitat, en l’educació com a aprenentatge cooperatiu, i en la tradició cristiana es diu “sinodalitat” -caminar junts- en referència a la manera de ser, sentir, organitzar-se dels primers cristians que van ser reconeguts, com diuen els Fets dels Apòstols: “els deixebles del camí”.
Després d’un llarg període d’entendre’s com a institució que concentra el poder en els jerarques i l’exerceix autoritàriament mirant les persones des de dalt, Francesc ha llançat un SOS per a alliberar-se d’aquestes camises de força, regenerar i recrear un cos eclesiàstic tancat en si mateix amb la pretensió, en paraules de la convocatòria a “inspirar a la gent a somiar amb l’Església que estem cridats a ser, fer florir les esperances de la gent, estimular la confiança, embenar les ferides, teixir relacions noves i més profundes, aprendre els uns dels altres, construir ponts, il·luminar les ments, calfar els cors i vigoritzar les nostres mans per a la nostra missió comuna” (DP 32)
Amb aquesta finalitat, ha convocat a tots els que vulguen involucrar-se en aquest camí sinodal, amb especial invitació a aquells que no han sigut escoltats, o les seues veus han sigut ignorades. Per aquesta raó, Francesc adverteix que el procés sinodal portarà moltes sorpreses. Potser no portaran sorpreses si les dones parlen i són escoltades, participen en decisions i en l’execució? Ja ho estan aconseguint en la política, en la investigació, en les universitats, en les empreses, en els moviments socials. Portarà sorpresa a les Esglésies, si es derroquen els murs entre laics, sacerdots, religiosos, teòlegs i bisbes, de manera que tots prenguen la paraula, i no existisquen els que són reduïts a simples executants de les decisions d’uns altres. La sorpresa està servida, si parlen els que es van allunyar, els que no van ser escoltats, els que no han tingut veu, els que no van poder construir els seus ideals a l’Església, ja no es tracta només d’escoltar sinó d’admirar la fe dels altres i de trobar junts nous llocs, llenguatges, símbols i pràctiques per a celebrar la memòria de Jesús; lluny de monsenyors, excel·lències i eminències, ens bastarà a tots el títol de germans. I entendrem que la santedat de Déu, en règim cristià, està en el “Tenia fam i em vau donar menjar, tenia set i em vau donar beure …”
La revolució s’endevina tan sorprenent i radical que se li atribueix a l’Esperit que camina present pels camins de la humanitat. “Un esdeveniment de l’Esperit” que està suscitant bloquejos i rebutjos per part dels qui prefereixen el refugi de l’individualisme, l’espiritualisme o el dogmatisme. Els qui tenen por de desestabilitzar les institucions, per la inèrcia a conservar el que “sempre s’ha fet així”, o per les sospites que no servirà de res. Els qui conviden a la mera cooperació i a auxiliar els qui es senten propietaris de l’Església i emfatitzen el valor de l’ordenació sacerdotal per damunt del baptisme. Els qui creuen que el patriarcalisme, que discrimina la dona, ve de Jesús; els que s’atrinxeren i no accepten que l’Esperit camina per les costures del temps; els qui consideren que Déu no entén les oracions en valencià.
La convocatòria és una mica més que un sondeig o una consulta ocasional, és el començament d’alguna cosa que necessitarà molt temps, però l’essencial és iniciar processos que acaben regenerant la vida comunitària i el nosaltres humà.