DAVANT EL NOMENAMENT CARDENALICI DE N’AGUSTÍN GARCÍA-GASCO.( octubre 2007)
Són molts els qui, oblidant-se que el cardenalat es dóna a títol personal, estan ressaltant el reconeixement tan gran que suposa el fet que la nostra Diòcesi haja estat designada seu cardenalícia. Si això significara que la Diòcesi ha de destacar per la seua fidelitat apostòlica al Senyor i als seus vicaris, que són els pobres, hem d’alegrar-nos i felicitar-nos. Si, pel contrari, vol situar-nos en la dinàmica dels honors i els poders d’aquest món, hem de prevenir-nos-en com a temptació messiànica. A nosaltres, que apostem per una Església cada vegada més evangèlica i servicial, presidida per Pastors que donen la seua vida pel Poble, ens sembla arcaica l’estructura honorífica del cardenalat i tan mundana que fins i tot s’anomenen “Prínceps” de l’Església els qui reben aquest encàrrec. Per això hauria de suprimir-se aquesta institució, deixant les seues responsabilitats actuals a càrrec d’altres organismes més representatius de tot el Poble de Déu.
En el document que férem públic al juny de 2007 titulat “L’ESGLÉSIA QUE VOLEM I EL BISBE QUE NECESSITEM”, assenyalàvem que, si volem dinamitzar la nostra Església diocesana, el nou Bisbe haurà de reunir les següents característiques: obertura solidària al món d’avui i diàleg sincer amb ell; independència davant qualsevol grup polític, econòmic i mediàtic; promoció d’una espiritualitat de la confiança, l’austeritat solidària i la llibertat; encarnació en la cultura i llengua del nostre poble; potenciació de la col·legialitat, la pluralitat i la participació de tothom; i proximitat amb els preveres per tal de generar confiança, única actitud de la qual pot sorgir un projecte comú. Si per al nou Bisbe demanàvem i demanem aquestes notes, és perquè no les havíem vistes potenciades, com es devia, en el pontificat de N’Agustín a València. D’ací la sorpresa que ens ha produït aquest nomenament, que el situa en una responsabilitat major a l’organització eclesiàstica.
Doncs bé. Des d’aquesta perspectiva, aquest nomenament confirma, en la direcció jeràrquica de l’Església, una línia de marcada tendència conservadora i d’involució respecte al Vaticà II. L’actual papat sembla voler reforçar aquesta tendència i potenciar-la com siga. La concentració de cardenals d’un mateix paradigma eclesiàstic (Rouco, Cañizares i, ara, García-Gasco) suposa donar-li més suport i poder a aquesta línia, sense tenir en compte els comportaments pastorals dels escollits.
Veritablement ens preocupa aquesta orientació predominant de la Jerarquia. Tot i respectant, com és lògic, la seua fe personal, considerem que amb aquesta línia tradicionalista, que du a refugiar-se en la fortalesa i en el poder, no s’impulsa l’Església a donar resposta evangèlica als grans reptes culturals, socials, econòmics i polítics de la nostra societat. Servir-se d’eclesiologies allunyades de Gaudium et Spes i Lumen Gentium, i de creences, litúrgies i devocions antiquades, no creiem que vaja a ser el millor camí per evangelitzar avui.
Amb la ferma fe de sempre i disposats a treballar per tal que l’Església siga significativa per als homes i dones del nostre temps, seguim confiant en l’acció de l’Esperit. Per això, desitgem i preguem perquè la nova responsabilitat que assumeixen estiga al servei dels empobrits, tot respectant la diversitat eclesial
València 20 octubre 2007
Grup de rectors del dissabte