L´ESGLÉSIA QUE VOLEM I EL BISBE QUE NECESSITEM

L’ESGLÉSIA QUE VOLEM I EL BISBE QUE NECESSITEM

(DAVANT EL NOMENAMENT DEL NOU BISBE DE VALÈNCIA) (juny 2007)

Els membres del Grup de Rectors del Dissabte, recollint el sentiment de molts capellans i seglars de la nostra Diòcesi, volem fer pública la nostra reflexió davant el nomenament del nou Bisbe, que presidirà en la fe i la caritat aquesta parcel·la del Poble de Déu que camina a València.

Com que l’Església és el Poble de Déu, tots els seus membres som cridats a participar en el seu ple desenvolupament (cf. LG 9 i 7). Aquesta veritat eclesial ens obliga a intervenir en un esdeveniment tan significatiu per a la vida de la nostra Església local en els propers anys. Més encara, la nostra condició de preveres en l’Església de València, això és, de col·laboradors immediats del Bisbe (cf. CD 28), ens exigeix contribuir, amb la nostra reflexió, al fet que l’elecció del nou pastor s’oriente al que convinga més per a la renovació evangèlica d’aquesta Església particular.

El Bisbe que necessitem i demanem és el que ens ajude a construir l’Església Diocesana que volem, i que s’ha de caracteritzar per aquestes cinc notes:

* ESGLÉSIA MISSIONERA, DIALOGANT AMB EL MÓN I SOLIDÀRIA AMB ELS NOSTRES CONTEMPORANIS, ESPECIALMENT AMB ELS MÉS EMPOBRITS

Els reptes que plantegen el nostre món i la sensibilitat dels nostres contemporanis ens urgeixen a treballar perquè l’Església es presente com una realitat de servei al món i s’hi senta, com Jesús, enviada no per condemnar-lo, sinó perquè tots tinguen vida i la tinguen en abundància (cf. Jn 3,17; 10.19b; 12,47b).

Construir aquesta Església ens exigeix, a tots els seus membres, un estil en què el diàleg sincer, el respecte envers l’altre i l’acompanyament fraternal prevalguen per damunt de tot. L’Església ha de buscar, junt amb altres persones (cf. Mc 9, 38-40), els millors camins per ajudar els éssers humans en la seua plena realització. És urgent, per tant, recuperar l’estil i el tarannà acollidor i servicial, obert i dialogant, lliure i alliberador que el Concili Vaticà II ens va ensenyar i, així, fer real i creïble que les alegries i les esperances, les llàgrimes i les angoixes dels homes i les dones dels nostres dies (sobretot dels pobres i de tots aquells que pateixen) són, també, les dels deixebles de Jesús (cf. GS, 1).

El Bisbe que necessitem ha de ser un pastor que dinamitze el diàleg, l’acollida i la trobada amb els homes i les dones del nostre temps, perquè vegen en l’Església «un recinte de veritat i d’amor, de llibertat, de justícia i de pau» (cf. Pleg. Euc. V/b). Necessitem un Bisbe que anime tota l’Església diocesana a servir de veritat el món, a fi de col·laborar activament en la humanització de la història, segons el projecte alliberador de Déu per a tothom.

* ESGLÉSIA QUE PROCURA I CUIDA LA SEUA INDEPENDÈNCIA POLÍTICA I EVIDENCIA LA SEUA AUTONOMIA I LLIBERTAT PER ACOMPLIR LA MISSIÓ

La nostra Església ha de presentar-se a la societat com a independent de qualsevol grup polític, econòmic i mediàtic, manifestant clarament que vol ser sempre «Església de Jesús» que proclama amb valentia l’Evangeli de les Benaurances. La seua missió, com la de Jesús, és anunciar als pobres la Bona Notícia (cf. Lc 4, 18). Només quan senten i experimenten que la paraula i l’acció de l’Església són per a ells una bona notícia, podrem dir que veritablement es proclama l’Evangeli de Jesús i hi ha autèntica evangelització (cf. Lc 7, 22).

Per caminar per aquesta línia necessitem un Bisbe que en el seu magisteri no siga mai corretja de transmissió de cap opció partidista i que se senta alliberat de tants actes protocolaris i institucionals. La seua missió ha de centrar-se en la promoció d’una espiritualitat no de la por, sinó de la confiança, del compartir i de l’austeritat solidària, de la llibertat dels fills i filles de Déu. Una espiritualitat, en definitiva, que impregne tota la vida i l’acció de l’Església diocesana.

* ESGLÉSIA ENCARNADA EN EL NOSTRE POBLE I QUE POSE DE MANIFEST QUE ÉS UNA AUTÈNTICA ESGLÉSIA PARTICULAR

L’Església Universal subsisteix i s’encarna en les Esglésies locals. No hi ha Església sense un lloc concret on encarnar-se, ni un Bisbe que no ho siga d’una Església particular (cf. CD 11). És imprescindible i urgent, per tant, per exercir bé la seua missió i viure la seua essència, que la nostra Església de València assumisca la cultura i la llengua pròpies del nostre Poble Valencià. Això suposa que en la litúrgia, la catequesi i tota la vida organitzativa de l’Església, CAL tenir molt en compte, tant en l’escriptura com en la parla, el valencià. Hem de conscienciar-nos tots de la necessitat d’assumir amb eficàcia aquest compromís de ser veritablement Església local, encarnada en el nostre Poble.

El Bisbe que necessitem ha d’acompanyar el nostre Poble en la seua pròpia i específica identitat cultural i lingüística, raó per la qual caldrà que conega el valencià, per tal de parlar-lo i escriure’l correctament. Així mateix, haurà d’animar a tota la Diòcesi en aquesta tasca urgent i promoure definitivament l’edició dels textos litúrgics oficials en valencià, d’acord amb la normativa vigent.

* ESGLÉSIA QUE RESPECTA I CUIDA EL PLURALISME ECLESIAL, PROMOU EL PROTAGONISME DELS  SEGLARS I ENFORTEIX LA UNITAT DIOCESANA

La nostra Església diocesana necessita enfortir la seua consciència de diocesanitat. Cal que tots els membres d’aquesta Església ens sentim implicats en la gran tasca comunitària de treballar units en un projecte diocesà. Això significa acceptar i dinamitzar la gran riquesa que representa el pluralisme eclesial existent i definir una línia que integre les diverses i legítimes opcions cristianes, permetent que cresquen en llibertat i responsabilitat, respectant el seu peculiar estil i dinamisme.

Aquesta opció eclesial suposa afavorir de manera prioritària el protagonisme dels seglars, tot reconeixent veritablement i pràctica la seua capacitat i el seu dret, com a batejats, d’organitzar-se per potenciar la fe, el compromís temporal i l’exercici de la coresponsabilitat (cf. LG 37).

El Bisbe que necessitem ha d’impulsar una organització diocesana que siga el més col·legial possible i assegure la participació real de tots en un projecte comú. El Pastor diocesà haurà de treballar perquè als seglars se’ls reconega la seua majoria d’edat, rebutjant la concepció que són simples servidors o un braç allargat del clergat o jerarquia. Caldrà, doncs, promoure una formació adequada, orientada al compromís per la justícia, la solidaritat i la fraternitat.

* ESGLÉSIA QUE MOTIVA ELS SEUS PREVERES EN EL SERVEI A LES COMUNITATS, POTENCIA LA SEUA ESPECÍFICA ESPIRITUALITAT DE CLERGAT SECULAR I DINAMITZA L’ECLESIALITAT DIOCESANA

La nostra Església diocesana necessita una animació intensa dels seus preveres perquè es renove amb alegria l’espiritualitat específica de clergat secular. En tot el presbiteri diocesà cal cuidar amb atenció i entusiasme la vivència profunda de la col·legialitat presbiteral, que ens faça sentir-nos veritables col·laboradors directes del Bisbe i germans implicats en un projecte diocesà en el qual tinguen un espai, per a la seua tasca pastoral específica, les comunitats religioses i els moviments apostòlics.

El Bisbe que necessitem ha de ser un veritable amic dels sacerdots: proper i accessible, que escolte i acollisca i que, des d’una actitud de sinceritat i lleialtat, genere una profunda confiança i llibertat. L’acompanyament fraternal del germà gran, a l’estil del Bon Pastor, i l’animació evangèlica del presbiteri han de ser per a ell tasques prioritàries.

Aquesta Església, amb les característiques esmentades, és la que volem servir. Volem comprometre’ns amb aquest model eclesial, evangèlic, lliure i servicial per a la salvació–alliberament del món cap al Regne de Déu. El que desitgem, amb tota l’ànima, és que l’Església es presente sempre al món com a signe clar de l’amor infinit i alliberador de Déu a totes i cadascuna de les persones, especialment a les més empobrides, filles predilectes de Déu, i que siga així signe de fraternitat universal (cf. LG 1). En aquesta tasca, el nou Pastor trobarà tot el nostre suport i col·laboració.

València, juny 2007