L’esperança és una disciplina. Francesc Aracil és membre del Grup Cristià del Dissabte.
En una entrevista a Angela Davis, filòsofa, política marxista i lluitadora incansable pels drets humans i contra la discriminació racial, la periodista, Carla Turró li pregunta per l’onada general conservadora que vivim i pels efectes de la globalització. Diu:
La globalització provoca també més diferències. Cada vegada alguns més rics, i altres més pobres.
La resposta— Sí, aquestes són les contradiccions. El capitalisme és més poderós ara que mai. I això no vol dir que ens rendim. L’esperança és un ingredient important en les nostres lluites globals. No podem suposar simplement que el capitalisme ha esdevingut tan poderós que mai no es pot desmantellar. I encara que puguen passar moltes, moltes dècades, hem d’estar preparats. Com deia Miriam Carver, l’esperança és una disciplina. No és una emoció passiva. És una disciplina: necessitem esperança si volem aconseguir alguna cosa en aquest món. Per tant, un element important de l’organització de lluites radicals és crear el terreny per a l’esperança. I mai sabem quan poden canviar les condicions. Ningú hauria predit mai que a l’estiu del 2020 es produirien les manifestacions més grans que s’han produït mai als Estats Units i a tot el món contra el racisme. I, per tant, el que s’hi va veure, crec, va ser la conseqüència de dècades d’organització. Així que si aquesta feina no s’hagués fet, sovint fora del radar i de manera molt silenciosa, la gent no hauria respost com ho va fer. Tot i que de vegades pot requerir anys i dècades, és important continuar fent la feina com si fos possible construir una revolució.
Per tant, i ara parle jo, l’esperança és la virtut irrenunciable per a tota persona que aspire al bé i la dignitat de tots. És una actitud de resistència, de no rendir-se, de no defallir, de no deixar-se vèncer per les evidències contràries al Regne de Déu. És l’actitud de fer amb fidelitat totes aquelles xicotetes coses de cada dia, posant en cadascuna d’elles la sement d’un futur que possiblement no veurem, però que el plantem sabent que un dia fruitarà. Pot ser no veurem el resultat, però seran uns altres els qui ho recolliran.
