XVIIIé Diumenge del Temps Ordinari. Francesc Aracil és membre del Grup Cristià del Dissabte
Segurament la nostra vida transcorre tranquil·la. Els anys ens porten a una certa placidesa en el viure. Anem fent, anem projectant, ens envoltem de coses que ens fan el dia a dia el més agradable possible. Però de tant en tant ens ve un trasbals que trenca amb eixa pau, amb eixa placidesa: una pèrdua imprevista i irremeiable de béns materials, una malaltia, pròpia o d’un familiar, un accident, una decepció humana, una mort propera…
Pot ser aquestes novetats no desitjades, molestes, o fins doloroses, poden ser un avís, un toc d’atenció: no estem massa apegats a allò que ens envolta? No haurem posat el nostre cor en eixes coses que, segurament amb un esforç personal, hem aconseguit en la vida? Realment són persones lliures, deseixides i pobres d’esperit? Ens creiem els cristians que som de veritat una cosa nova, uns humans renascuts per l’Esperit de Jesús?
És legítim tenir cura de les nostres coses. Allò que necessitem per a viure amb dignitat ho hem de procurar i mantenir. Però sempre tenim el perill de posar el nostre cor en totes eixes coses, en els béns que posseïm. Quan passa això, i potser això passa sense que ens n’adonem, deixem de ser persones lliures, perdem la llibertat d’homes i dones alliberades per Jesús.
En l’Evangeli d’aquest diumenge, ell mateix ho explica amb la resposta que dona a l’home interessat a compartir l’herència rebuda pel seu germà: la paràbola del ric neci. Una curta narració que ens recorda que no podem posar el nostre cor en les coses materials. Això ens faria no parar atenció als nostres germans necessitats, i ens faria persones desequilibrades i egoistes. Els maldecaps que provenen de la possessió de béns, o la complaença que se’n deriva, ens impediran estar plenament disponibles per al Regne de Déu.
