Homilia del Papa Francesc en la festivitat de Sant Josep, obrer    (01-05-2020)

Déu creà. Un creador. Creà el món, creà l´home i donà a l´home una missió: administrar, treballar, dur endavant la creació. I la paraula “treball” és allò que la Bíblia usa per a descriure aquesta activitat de Déu: “Ell dugué a terme l´obra que havia fet i cessà al seté dia de tota la seua obra”, i donà aquesta activitat a l´home: “Has de fer açò, tenir cura d´allò, d´allò altre, has de treballar per a crear amb mi – és com si Ell ho diguera – aquest món, perquè puga continuar. Tant és així que el treball no és més que la continuació del treball de Déu: el treball humà és la vocació de l´home rebuda de Déu per a la creació de l´univers.

Continuar llegint “Homilia del Papa Francisco en la festividad de S. José, obrero (1-5-2020)”

Ximo García Roca,  doctor en Sociologia i en Teologia i membre del Grup cristià del dissabte ens introdueix en el drama dels qui són colpejats una i més vegades (jornalers, inmigrants, les persones grans) i que són exclosos sense donar-los rostre ni considerar la seua existència entre nosaltres. Planteja un aspecte important: “No serveix  de res salvar vides si no es cuiden les d´aquells que mai les tingueren protegides”.

Joaquín García Roca

La protecció individual, la seguretat col·lectiva, la cohesió social i la identitat personal s´han vinculat, en la societat moderna, al treball com a porta d´entrada a la subsistència i als béns públics, com a ciment que cohesiona, i com a factor que atorga reconeixement social i ciutadania política. No només es treballa per a obtindre un ingrés, sinó per a realitzar-se humanament, ser reconegut socialment i exercir políticament els drets de ciutadania. En l´experiència de la Fundació Novaterra, intentant d´incorporar a persones en situació de vulnerabilitat a una societat inclusiva a través de l´activitat laboral, experimentem a diari que no tenir treball o perdre´l, és sentir la vida danyada, mancar de significació social i perdre un lloc en el món. Continuar llegint “Supervivents de la crisi”

Per Julio Ciges Marín

Julio Ciges Marín naix a Anna (València). Membre del Grup cristià del dissabte, ens ofereix uns reptes que caldria que l´Església visquera per a poder seguir el sender que ens proposa el Papa Francesc.

Sis reptes per a ser Església en eixida

 Basant-me en les reflexions de Ximo Garcia Roca[1], José Arregi[2], el president Macron[3] i Reyes Mate,[4] sintetitze en sis punts els reptes que considere importants d´afrontar per a ser una Església significativa per al moment actual després de la pandèmia.

1r.- Construir una identitat comuna que trenque trinxeres entre dins i fora i supere la divisió entre éssers humans considerats “dels nostres” i “dels d´ells”. En l´Església hem de ser exemple en la promoció de la defensa pràctica de la dignitat comuna de tot ésser humà i de la germanor. Per això l´Església ha de ser la primera en buscar la col·laboració comuna i unitària per a unir-nos tots en la solució dels grans i greus problemes de la humanitat. El papa Francesc està insistint en aquest punt contínuament, especialment en aquests dies de pandèmia.

Des d´aquesta perspectiva, la de potenciar la col·laboració mútua, sintonitze amb el plantejament d´Arregi quan declara que per a dur a la pràctica aquest primer repte cal que l´Església “accepte radicalment el principi de la laïcitat tant en l´orde sociopolític com en l´espiritual”. També em sembla important la proposta del president francés Macron a la Conferència Episcopal Francesa: “Recrear la laïcitat després de reconéixer el desencontre i necessitat de reparar el «vincle» entre aquesta institució i l´Estat. La laïcitat, certament, no té com a funció negar allò espiritual a canvi del que és temporal, ni extirpar de les nostres societats la part sagrada que ens nodreix tant dels nostres conciutadans. Si haguera de resumir el meu punt de vista, diria que una Església que pretenga desinteressar-se dels assumptes temporals no compliria la seua vocació; i un president de la República que pretenga desinteressar-se de l´Església i dels catòlics faltaria al seu deure”.

És important reconéixer, amb Macron, que “el lloc de trobada és la praxis”. Continuar llegint “Reptes per a una Església en eixida”

José Arregi Olaizola, nasqué a Azpeitia (Gipuzkoa). És doctor en Teologia, fundador de HEMEN i creador i coordinador de la col·lecció “Erlijioen Jakinduria”. Autor de diverses publicacions en euskera i castellà. Actualment és professor en la Facultat de Ciències Socials i Humanes de la Universtat de Deusto.

Partenia sin fronteras

“He sido convocado a Roma por el cardenal Gantin, prefecto de la Congregación de los obispos, el 12 de enero a las 9:30. Las amenazas que pesaban sobre mí desde hace algún tiempo han sido ejecutadas. La cuchilla ha caído. Me ha sido notificado que se me quitaba mi cargo de obispo y que la sede de Évreux sería declarada vacante al día siguiente a las doce. He sido invitado a entregar mi dimisión, lo cual he creído que no debía hacer”. Continuar llegint “Partenia sin fronteras”

José Mª Castillo Sánchez, nasqué en Puebla de Don Fabrique (Granada). És doctor en teologia per la Universitat Gregoriana de Roma. Ha sigut professor en la Facultat de Teologia de Granada, en la Universitat Gregoriana de Roma, en la Universitat de Comillas de Madrid i en la Universitat Centroamericana (UCA) de San Salvador. Fundador i membre de la junta de govern  de l´Associació de teòlegs i teòlogues Juan XXIII. Autor de molts llibres. 

LAS MUJERES SON EL ÚNICO COLECTIVO HUMANO CON EL QUE JESÚS JAMÁS TUVO PROBLEMA ALGUNO

Una de las cosas que más me han llamado la atención, en la lectura y estudio de los evangelios, es que en ellos se relatan los numerosos conflictos y enfrentamientos, que tuvo Jesús, con distintos grupos humanos y personas. Desde las más altas autoridades religiosas hasta los mismos discípulos que le acompañaban. Pero también en los evangelios, hay un dato que llama poderosamente la atención: las mujeres son el único colectivo humano con el que Jesús jamás tuvo ni un roce, ni una discusión, ni problema alguno. Incluso en el caso de aquella mujer cananea, que le suplicaba la curación de su hija enferma (Mc 7, 26 par), parece que Jesús le dio una mala respuesta (Mc 7, 28 par). Pero el cariño de aquella madre fue tan grande, que hasta le hizo decir a Jesús: “¡Mujer qué grande es tu fe!” (Mt 15, 28). Y la hija quedó curada. Continuar llegint “Con las mujeres Jesús jamás tuvo problema alguno”

Honori Pasqual i Martí,membre del Grup cristià dels dissabte, ens ofereix una reflexió personal sobre la situació que el coronavirus ens està fent viure.

Aturada en el camí de la vida

 Totes i tots el qui hem nascut després de la Guerra Civil espanyola, la immensa majoria, mai no hem pogut imaginar un escenari com el que estem vivint a causa de la pandèmia de virus Covid-19. La pandèmia ens ha confinat a casa i ens han imposat uns límits a la mobilització que ni en el pitjor dels casos haguérem previst. Quan semblava que quasi tocàvem el cel, hem caigut del cavall que trotava veloçment i ens hem quedat bocabadats sense albirar, de moment, eixida plausible. Continuar llegint “Coronavirus”

Moema Miranda es antropóloga del Programa de Posgrado en Antropología Social en el Museo Nacional / UFRJ (PPGAS / UFRJ) es asesora de la Comisión Especial de Ecología Integral y Minería en CNBB, CNBB y la Red Eclesial Pan-Amazónica / REPAM- Brasil secretaria ejecutiva de la Red Latinoamericana de Iglesias y Minería pertenece a la Orden Francisca Secular, miembro del equipo ejecutivo del Servicio Inter-franciscano de Justicia, Paz y Ecología / SINFRAJUPE. Ella participó, como auditor, en el Sínodo del Amazonas.

En tiempos de pandemia, Atreverse a la Esperanza – “Laudato Si”

La esperanza es la actitud que se debe tomar en este momento de pandemia, escribe la antropóloga Moema Miranda, en un artículo desde la perspectiva de la encíclica del papa Francisco “Laudato Si”. Ella escribe que la nueva pandemia de coronavirus es “parte de un proceso más amplio, vinculado a la actitud de los grupos humanos hacia otros humanos y el planeta,… intensificando los riesgos de” caos sistémico “o lo que los ambientalistas han llamado de “tormenta perfecta”. Así que el momento exige “disputar el futuro, expandir la solidaridad y atreverse a imaginar un mundo que no esté gobernado por la máquina de Mammon, el “dios del dinero”.

He aquí el artículo:

Estamos presenciando el nacimiento de un nuevo mundo. En los primeros años del siglo XXI, esta podría haber sido una buena noticia. Cuando los movimientos y organizaciones alter-mundistas crearon el Foro Social Mundial en 2001, declararon: “otro mundo es posible”. Era sin duda un lema apocalíptico esencialmente utópico. Anunció la confianza de que el fin del mundo dominado por la lógica ecocida del Mercado, subordinada a las políticas neoliberales y al servicio de enriquecer a unos pocos, podría abrir el futuro a un mundo de más justicia y equidad. “Un cielo nuevo y una tierra nueva” (Apocalipsis 20.1), como había anunciado y deseado Juan, en Patnos, casi dos milenios antes. Continuar llegint “En tiempos de pandemia, Atreverse a la Esperanza-“Laudato si””