Segon Diumenge del Temps de Nadal. Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte.
“Amor fet carn”
Nadal és el misteri de la proximitat de Déu. El Déu de Jesús no és un Ésser llunyà, distant, celestial. Sorprèn “l’enigmàtic” Verb que estava amb Déu, i el Verb era Déu. El Verb era la llum veritable que il·lumina tot ésser humà. Era al món i el món no el va conèixer. Vingué a casa seua i no el van rebre… El Verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres…
Tot llenguatge sobre Déu és inadequat. Parlar de Déu és paraula humana. I aplicar a Déu la paraula és una manera de parlar; Déu no parla; no hi ha “paraula de Déu”; transmet un missatge si el sabem captar, com la vida i la Natura. Però necessitem balbucejar el misteri, i encara que siga amb paraules humanes maldestres intentem expressar què significa per a nosaltres. No “definir” què “és”, sinó expressar què significa per a nosaltres. Per això, de vegades, el llenguatge metafòric, simbòlic, poètic, artístic… expressa alguna cosa del que no sabem dir racionalment o intel·lectualment. Mística i teologia balbucegen el misteri.
Jesús, un home com qualsevol altre, va anar prenent consciència de sentir-se fill d’un Pare bo que és tot Amor. Va anar “descobrint” que Déu és Pare (també paraula humana), seu i de tota la humanitat. Així ens ho va voler transmetre. Tan unit se sentia en l’Amor, estimar i ser estimat, que s’hi identificava: “El Pare i jo som u”.
Jesús, carn de la nostra carn, significa la humanització de Déu, l’encarnació de l’amor diví en ell i en tot ésser humà i en tot allò que anomenem “creació”. Déu s’encarna en el món-cosmos i es fa ànima del món al qual dona vida, alè, existència. Ell és i està en tot, fa que tot siga. “L’encarnació” no és només el misteri que Déu s’ha fet home.
Així ho expressava el nostre estimat Antonio Duato: “«Déu» és per a mi el nom que donem a l’ànima de l’Univers, l’alè creador que sondeja i coneix i anima tot, i que crea i recrea el món a cada moment”. “Ell és l’aigua viva d’un Mar comú immutable que uneix totes les ribes. Som ribes d’un mateix Mar”.
Al principi era el Verb, la Paraula que crea. Déu “parla” en veu baixa. Tan baixa que ningú no l’escolta si no és en silenci. Sobraven moltes paraules. L’Amor “parla” d’una altra manera: estimant. L’Amor “encarnat” és aquell que es fa carn amb la carn que pateix, el que “fa” més enllà del bla, bla, bla buit i estèril. “Obres són amors i no bones raons”. L’Amor no és abstracte (“platònic”) sinó concret i real: es fa carn. Com el nostre amor: si només és sentiment i paraules, queda en no-res. Es fa veritable si es concreta en “obres”: si s’encarna en vida real de donació.