HUI HE FET NORANTA ANYS

Ximo Adell és un dels fundadors del Grup Cristià del Dissabte..

Aquesta carta  s´escrigué el 18 d´agost de l´any en curs 

Hui he fet 90 anys. De ben jove no pensava arribar a tant i estic molt content, mogut per uns sentiments que vull  compartir amb vosaltres, família, amigues i amics. En una fita així no voldria caure en la temptació de la nostàlgia ni tampoc en el castrador sentiment de culpa en tornar la mirada al darrere… i no agradar-me el que veig:  la feblesa d’un home masclista, poregós, de geni “cagaet” –com deia ma mare i vosaltres haveu comprovat en algú moment. Tampoc no he estat un revolucionari capaç de capgirar el món ni l’església ni he tingut les suficients llums per millorar la vida dels demés. Malgrat tot, alguna coseta bona –pense– hauré fet als distints àmbits on he fet camí. Aleshores, açò és lo primer que m’incita l’aniversari:  la responsabilitat. Cóm vaig a cultivar  des d’ara les llavoretes de veritat, bondat i bellesa provinents del Misteri que habita en mí i que m’acompanyen des del naixement –i és Gràcia?  Me n’adonaré que si una cosa es va acabant –-l’existència, no m’enganye– sempre resten moltes altres per descobrir?  Assabentat que el temps no s’estira a voluntat pròpia, sabré viure al davant amb el necessari equilibri?  Donaré la cara a allò imprevist?… Preguntes que m’interpel·len i que estic cridat a respondre en els fets. Continuar llegint “HUI HE FET NORANTA ANYS”

QUÈ FER EL 23J I MÉS AVANT?

 

 per Javier Almela, membre del Grup Cristià del Dissabte

Arran de les eleccions locals i autonòmiques del 28 de maig, el Grup Cristià del Dissabte publicà un document amb la seua reflexió sobre set aspectes concrets de la realitat valenciana que consideràvem prioritaris:

  1. Ciutadania crítica i responsable
  2. Habitatge
  3. Persones immigrants sense permís de residència
  4. Sanitat
  5. Vertebració i cura del territori
  6. Transició ecològica
  7. El futur del valencià

Continuar llegint “QUÈ FER EL 23J I MÉS AVANT?”

EL CENTENARI DE LA CORONACIÓ DE LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS

El centenari de la Coronació de la Mare de Déu del Desemparats

Ha passat el centenari de la coronació de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. La Basílica que acull aquesta advocació mariana ha programat un seguit d’actes, des de la proclamació d’un any jubilar marià fins a l’oportuna i lloable Corona de Caritat oferida a la Mare de Déu, passant per ofrenes, vigílies d’oració, processons i les manifestacions tradicionals de religiositat populars associades al culte a la patrona de València. Tot fet per a mantenir i difondre la devoció a aquesta figura mariana tan venerada entre els valencians de la capital i de les poblacions i ciutats del nostre territori. Continuar llegint “EL CENTENARI DE LA CORONACIÓ DE LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS”

ÚLTIMA HOMILIA DE D. DANIEL PLA

D. Daniel Pla Tormo ens deixà ahir. Era membre del Grup Cristià del Dissabte. Fou  professor del seminari de Moncada i professor de moral de la Facultat de Teologia. Aquesta fou la seua darrera homilia.

VIIº Ord. A 2023                                                                                                                     Los retos de la “utopía” de la fe

     Hemos comenzado la Misa pidiendo a Dios para que “la meditación de su doctrina nos enseñe a cumplir siempre -de palabra y de obra- lo que a Él le complace”: es nuestra verdadera/única “especialidad”: sentirnos convocados, dirigidos por la Palabra de Dios-, si queremos vivir como cristianos. Continuar llegint “ÚLTIMA HOMILIA DE D. DANIEL PLA”

JULI HA CONSUMAT LA SEUA VIDA D’ENTREGA TOTAL

Avui Juli ha consumat la seua vida d’entrega total a les persones, sobretot als mes pobres i exclosos i ha transmés el seu esperit, alegria i dinamisme a moltes comunitats. Este Grup és especialment deutor de Juli, de la seua perseverant animació i acollida. Fa tres anys celebràrem a la Malva-rosa l’últim recés de Nadal. Juli era conscient de la seua greu malaltia i ens va donar a alguns amics un text per fer-lo públic a la seua mort. Amb dolor per la seua absència corporal (havíem programat just per a demà un recés a la parròquia que ell mateix volia com a comiat) però amb gran agraïment a tots el dons rebuts, ens unim a este Testament de Juli. AD.

TESTAMENTO ESPIRITUAL DE JULIO CIGES MARÍN

Bendito sea Jesucristo, mi Señor. Él ha sido y es el centro y el fundamento de mi vida. En Él he puesto mi confianza y Él ha sido la causa y el motor de mi vida y de todas mis actuaciones. En la limitación y la precariedad de esta vida he experimentado, en Jesucristo, el sentido profundo de la existencia humana y me ha llenado de plenitud y de alegría. Continuar llegint “JULI HA CONSUMAT LA SEUA VIDA D’ENTREGA TOTAL”

DAVANT LA MORT DE L´AMIC, COMPANY I MESTRE JOSEP-ANTONI COMES

 

DAVANT LA MORT DE L’AMIC, COMPANY I MESTRE JOSEP-ANTONI COMES

Julio Ciges Marín és membre del Grup Cristià del dissabte.

La notícia de la mort de Josep-Antoni, tot i que esperada, m’ha sorprès i m’ha impactat. He sentit la seua pèrdua amb una pena pregona i, alhora, amb admiració i agraïment a la seua persona. Vaig rebre la notícia quan estava per la Serrania de Cuenca, a gairebé 300 kms. de València, on em refeia durant el període de descans de la quimio. I, per suposat, vaig decidir, sense dubtar-ho, interrompre aquest descans per tal de fer-me present en el soterrar del tan estimadíssim amic Josep-Antoni. Ell es mereixia aquest esforç i la manifestació del meu agraïment. Continuar llegint “DAVANT LA MORT DE L´AMIC, COMPANY I MESTRE JOSEP-ANTONI COMES”

MOSSÉN JOSEP ANTONI COMES

Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat.

Mossèn Josep Antoni Comes

Aquest 3 d’agost ens ha deixat als 92 anys, Josep Antoni Comes, periodista i prevere valencià i primer director de la revista Saó.

El juliol de l’any passat, la revista valenciana Saó va complir 45 anys de vida, tot un rècord, o millor dit, gairebé un miracle per a una publicació en la nostra llengua. I Saó és el que és en l’actualitat, gràcies a Josep Antoni Comes, el seu fundador. Nascut a Pedreguer el 1930, i prevere durant molts anys a la parròquia de la Mare de Déu de l’Olivar, a Alaquàs, mossèn Josep Antoni Comes va acollir amb entusiasme la proposta de Josep Mª Soriano, que anà a Madrid a parlar amb Comes, per fundar una revista d’Església i en valencià. Un doble miracle si tenim en compte que ens trobàvem a l’etapa final del franquisme. Continuar llegint “MOSSÉN JOSEP ANTONI COMES”

AFRICA

AFRICA

Aquest manifest l’ha fet públic la Fundació Terrra de Acogida, a la qual pertanyen membres de la web del dissabte.

De nou, Àfrica crida amb veus estremides per sofriments evitables, per persones mortes injustament, i per famílies que ploren pels seus fills. Moren a les mans d’un sistema econòmic que l’ha convertit en el jaciment de recursos que necessitem per a mantindre el nostre confort; moren a les mans d’un sistema polític que és inmisericorde amb aquells que només busquen treball, sostre i terra; moren a les mans d’un sistema cultural que protegeix els seus i expulsa als de fora; moren a les mans dels qui sembren l’odi l’estranger i el menyspreu als diferents amb la finalitat d’impedir que arriben a cel europeu; moren per buscar oportunitats de vida, treball i sostre per a ells i les seues famílies. Tots aquests processos s’han disparat per la conjunció de la crisi humanitària, la desatenció d’Occident després dels dos anys de pandèmia i el desproveïment de béns essencials per la guerra d’Ucraïna. L’últim acte terrorífic ha tingut lloc el divendres a Melilla en morir violentament persones que fugien de la mort. Continuar llegint “AFRICA”

ASESINOS

Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Asesinos. ( 26-6-22)  (Ante la masacre en Melilla 24-6-22: más de 30 muertes y cientos de heridos)

No son muertes. Son asesinatos.

Son personas humanas expoliadas de sus derechos,

y muchas, demasiadas, del derecho a la vida.

Africanos subsaharianos, hermanos

de países ricos explotados de sus riquezas.

Riquezas robadas que producen pobres.

Los países del sur no fabrican armamento pero lo sufren.

Sufren la pobreza, el hambre, las guerras que producen los ricos del norte.

Europa está vieja, vive del pasado y tiene miedo al futuro.

Tiene miedo a otro mundo posible. Por eso se cierra.

África es joven y está viva. Tiene esperanza. Y grita.

No podéis matar a África con vuestras armas.

Por muchos africanos que matéis, vendrán más.

Huyen de la muerte y buscan la vida.

Europa, España, Marruecos, no os vale ese  disfraz

de policías y gendarmes de seguridad.

Sois asesinos de personas, de derechos, de esperanzas.

Vuestras políticas con el pueblo saharaui,

con Malí, con Sudán, El Chad, Argelia, Libia, Marruecos…

son injustas e inhumanas.

Sois perros guardianes del capitalismo, de la OTAN, del dinero.

Os vale la mentira y la muerte. Y el cinismo de negar la realidad.

Pero aquí nos tenéis para deciros que no, que así no.

Que los Derechos Humanos son sagrados.

Y el derecho a la vida, el primero.

No son muertes. Son asesinatos.

(Deme Orte, 26-6-22)

IN MEMORIAM PEPE PALAU, UN FORMADOR HUMANISTA

IN MEMORIAM PEPE PALAU, UN FORMADOR HUMANISTA

Parlar del que fora formador en els nostres primers cursos del seminari –anys d’adolescència i de mancança d’afectes d’un internat-, es podria fer, tot i recordant, escenes, anècdotes, etc, dels nostres primers anys, a l’estil del que solen fer les promocions d’estudiants o els “quintos” de la mili en fer present aquelles vivències.

     Però no és aquest el meu propòsit, més aviat, intentaré aprofundir en la personalitat del nostre Pepe Palau per valorar la seua trajectòria com a formador humanista d’adolescents, que aleshores es preparaven per a ser capellans.

     Si haguera d’assenyalar la influència que la seua personalitat tingué en la nostra formació destacaria la seua modernitat, trencadora de molts esquemes i ho feia en una institució que per tradició arrossegava residus d’autoritarisme i de dogmatisme en la formació dels seus seminaris. Davant d’una institució d’aquesta mena, Pepe Palau, ajudat per qualitats naturals de simpatia, representava un tarannà de llibertat, de tolerància en la nostra formació, que possiblement en aquells moments, en l’aspecte pedagògic, conduïa a què el Seminari de València fora considerat com un dels millors. Per descomptat que el mèrit no va ser soles de Palau, ja que comptava amb un equip de formadors que participaven d’aquestes condicions i aptituds, com Sambartolomé, Vèrnia, Ramon Gascó, Andreu López i darrerament José Maria Monzó, Escorihuela i Salvador García.

     La institució ens tenia blocats en el nostre sentit més íntim per por i per infinitat de compromisos i prohibicions. Ens preparaven per a estimar a tots: “queridos hermanos”, però ens incapacitaven per a les relacions afectives, concretes amb el formador, amb amics i per a qualsevol relació de compromís. Pepe ens mostrava amb el seu tarannà un camí de llibertat en la nostra realització personal.

     Aquesta educació humanista posava en evidència una nova manera de formació integral en la nostra vida formativa, una vida amb  actituds i pràctiques esportives – el futbol i el bàsquet-, així com inquietuds intel·lectuals de gran valor. Tots nosaltres agraïm aquesta influència que ha estat motors de moltes i variades trajectòries.

     El més trencador de Pepe Palau era la seua manera de relacionar-se amb els alumnes, la connexió personal amb nosaltres solia ser  individualitzada. El més normal de les institucions que dirigeixen grups nombrosos, com era el nostre cas, era mantenir distàncies asèptiques que protegien tant a la institució com als mateixos educadors com a funcionaris. D’aquesta manera distancia el fet d’empatitzar amb els alumnes i relacionar-se des d’un clima d’afecte i estima. Es té por a plasmar l’afectivitat amb els alumnes, que el mateix alumne se senta estimat pel seu formador o fins i tot estimat pels seus amics. Des d’aquesta connexió amistosa era habitual que Pepe Palau visitara alguns dels seus alumnes en els pobles i es relacionara amb les famílies. Això ha facilitat que mantingué al llarg de la seua vida una relació cordial, tant en companys capellans com secularitzats i exseminaristes.

     Per descomptat que aquesta manera d’actuar, en ocasions, comportava inconvenients. No és fàcil mantenir en igualtat aquesta habitud en tots els alumnes.  Conseqüentment hom podia dir: “ Pepe no tingué amb mi molta relació personal”, en comparació amb altres; era el risc a què s’exposava.

     Aquest esquema d’educació personalitzada la pogué portar endavant, quan a partir de 1961 fou enviat a Viena a estudiar psicologia i en regressar li oferiren fundar i dirigir un col·legi de xiquetes i xiquets amb diversitat funcional a Rocafort. Eren uns xalets menuts on vivien les xiquetes i xiquets de 7 a 14 anys. Una experiència capdavantera d’atenció a aquests grups, amb la possibilitat, ara sí, d’atenció personalitzada. Tot un avanç del que foren les polítiques progressistes dels primers governs socialistes d’atenció a grups reduïts, desmantellant els macrocentres massius: el Col·legi San Francisco Javier, el Psiquiàtric de Bétera, famílies acollidores, totes aquestes experiències innovadores i progressistes en les dècades del 80 i 90 que tingué com a impulsor Ximo García Roca.

     Pepe ens mostrà en la seua vida que els camins nous que emprenia no eren fets de rebel·lia, sinó un exercici de lleialtat a la seua pròpia consciència, atès que la ruta de la vida no és unívoca, si fora així només mereixeria un camí portat per la inèrcia. Es pot se cristià servint els éssers humans com a testimoni de bondat i de generositat com fou la seua vida.

     Ah, i per cert! L’últim gest d’amor i generositat de la seua vida ha estat entregar el seu cos a la ciència. Hi ha gestos que honren la vida d’una persona.