¿VERGÜENZA DE SER OCCIDENTAL?

¿VERGÜENZA DE SER OCCIDENTAL? José Ignacio González Faus

Muchos recordarán un incidente que se produjo hace años en un partido de fútbol Francia-Italia, final de un mundial o de una Eurocopa (no recuerdo). De repente Zidane dio un cabezazo en la cara al defensa italiano que le marcaba. Recibió una tarjeta roja y salió impertérrito del campo. Después se supo que su marcador se había dedicado durante todo el partido a meterse con la madre o la hermana de Zidane cada vez que se encontraban juntos, con frases como si la puta querrá acostarse conmigo esta noche etc., o parecidas… Continuar llegint “¿VERGÜENZA DE SER OCCIDENTAL?”

ADÉU A UN HOME BO: VICENT AHUIR CARDELLS

He sabut que acaba de faltar, als 70 anys, Vicent Ahuir Cardells. La premsa ha destacat la seua magnífica funció com alcalde i regidor de Meliana. En efecte, com a primer mandatari del seu poble (anys 1999-2003 i 2006-2007), o com un component més de la seua corporació municipal (fins a 2014, en què va deixar l’ajuntament per problemes de salut), Vicent Ahuir va treballar de valent per la millora de Meliana i l’Horta Nord (particularment en matèria cultural i de foment econòmic). Tanmateix, el record que jo guarde d’ell se situa en unes altres esferes. Continuar llegint “ADÉU A UN HOME BO: VICENT AHUIR CARDELLS”

L´ABADESSA I L´ABAT DE MONTSERRAT DEFENSEN UNA ESGLÉSIA AUTÈNTICA I CONTRACULTURAL

L’abadessa i l’abat de Montserrat defensen una Església autèntica i contracultural

Laura Mor

Publicat a Catalunya Religió el 04/07/2022

Primer debat públic compartit entre l’abat de Montserrat Manel Gasch i l’abadessa de Sant Benet, Maria del Mar Albajar. Ha estat a Manresa, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu. Tots dos han analitzat quina és l’experiència religiosa, el fet nacional i la proposta social de l’Església per al nostre país. I han situat la missió de la institució en “recordar qui som i qui podem arribar a ser” i en “la consciència profunda que les coses es poden canviar”. Continuar llegint “L´ABADESSA I L´ABAT DE MONTSERRAT DEFENSEN UNA ESGLÉSIA AUTÈNTICA I CONTRACULTURAL”

SÍNODE DE LA SINODALITAT 2021-2023

SÍNODE  DE LA SINODALITAT 2021-2023

Aportació del  Grup Cristià del Dissabte

  • Presentació (pàg. 1)
  • Procediment de treball (pàg. 1)
  • Resum de la reflexió del sobre la Sinodalitat en l’Església (pàgs. 2-8)
  • Demandes de canvi que proposem a la consideració del Sínode (pàg. 9)
  • Contribucions de vint-i-una persones de fora el Grup (pàg. 10)

Grup Cristià del Dissabte,

https://grupdeldissabte.org

València (Espanya)

25 de juny de 2022 Continuar llegint “SÍNODE DE LA SINODALITAT 2021-2023”

AFRICA

AFRICA

Aquest manifest l’ha fet públic la Fundació Terrra de Acogida, a la qual pertanyen membres de la web del dissabte.

De nou, Àfrica crida amb veus estremides per sofriments evitables, per persones mortes injustament, i per famílies que ploren pels seus fills. Moren a les mans d’un sistema econòmic que l’ha convertit en el jaciment de recursos que necessitem per a mantindre el nostre confort; moren a les mans d’un sistema polític que és inmisericorde amb aquells que només busquen treball, sostre i terra; moren a les mans d’un sistema cultural que protegeix els seus i expulsa als de fora; moren a les mans dels qui sembren l’odi l’estranger i el menyspreu als diferents amb la finalitat d’impedir que arriben a cel europeu; moren per buscar oportunitats de vida, treball i sostre per a ells i les seues famílies. Tots aquests processos s’han disparat per la conjunció de la crisi humanitària, la desatenció d’Occident després dels dos anys de pandèmia i el desproveïment de béns essencials per la guerra d’Ucraïna. L’últim acte terrorífic ha tingut lloc el divendres a Melilla en morir violentament persones que fugien de la mort. Continuar llegint “AFRICA”

ASESINOS

Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Asesinos. ( 26-6-22)  (Ante la masacre en Melilla 24-6-22: más de 30 muertes y cientos de heridos)

No son muertes. Son asesinatos.

Son personas humanas expoliadas de sus derechos,

y muchas, demasiadas, del derecho a la vida.

Africanos subsaharianos, hermanos

de países ricos explotados de sus riquezas.

Riquezas robadas que producen pobres.

Los países del sur no fabrican armamento pero lo sufren.

Sufren la pobreza, el hambre, las guerras que producen los ricos del norte.

Europa está vieja, vive del pasado y tiene miedo al futuro.

Tiene miedo a otro mundo posible. Por eso se cierra.

África es joven y está viva. Tiene esperanza. Y grita.

No podéis matar a África con vuestras armas.

Por muchos africanos que matéis, vendrán más.

Huyen de la muerte y buscan la vida.

Europa, España, Marruecos, no os vale ese  disfraz

de policías y gendarmes de seguridad.

Sois asesinos de personas, de derechos, de esperanzas.

Vuestras políticas con el pueblo saharaui,

con Malí, con Sudán, El Chad, Argelia, Libia, Marruecos…

son injustas e inhumanas.

Sois perros guardianes del capitalismo, de la OTAN, del dinero.

Os vale la mentira y la muerte. Y el cinismo de negar la realidad.

Pero aquí nos tenéis para deciros que no, que así no.

Que los Derechos Humanos son sagrados.

Y el derecho a la vida, el primero.

No son muertes. Son asesinatos.

(Deme Orte, 26-6-22)

EL CUERPO DE CRISTO

Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte

El cuerpo de Cristo

El cuerpo de Cristo es el que anduvo
por los caminos de Galilea,
el que recibió perfumes y caricias
de manos de mujeres,
el que comió, bebió y dio de comer con la gente,
el que sufrió burlas y tortura de los soldados romanos,
el que murió crucificado.
El cuerpo de Cristo
no se encierra en un copón ni un sagrario ni una custodia.
El cuerpo de Cristo no necesita
procesión de autoridades, toque de cornetas ni regimiento militar,
pétalos de flores, mantones en los balcones ni ola de multitudes,
no necesita adoración nocturna ni diurna
sino respeto y dignidad perpetua.
El cuerpo de Cristo es el que pone mal cuerpo
en las mujeres prostituidas, en las víctimas de las guerras,
en las que pasan hambre o no tiene techo,
y en las que necesitan papeles ya.
El cuerpo de Cristo está en quienes ponen el cuerpo como él:
“lo que hacéis a estos, me lo hacéis a mí”.
El cuerpo de Cristo está en quienes lavan los pies y sirven:
“haced esto como yo”.
(Deme Orte)

EL CRISTIANISME NO HA FET MÉS QUE COMENÇAR

El cristianisme no ha fet més que començar

Victor Codina

Aquesta frase del sacerdot i teòleg cristià ortodox rus Alexander Men (1935-1990), últim sacerdot assassinat pel KGB soviètic, pot desconcertar als qui recorden 2000 anys de cristianisme, amb nombrosos màrtirs, sants i santes, catedrals, Sumes Teològiques i missions evangelitzadores. Continuar llegint “EL CRISTIANISME NO HA FET MÉS QUE COMENÇAR”

IN MEMORIAM PEPE PALAU, UN FORMADOR HUMANISTA

IN MEMORIAM PEPE PALAU, UN FORMADOR HUMANISTA

Parlar del que fora formador en els nostres primers cursos del seminari –anys d’adolescència i de mancança d’afectes d’un internat-, es podria fer, tot i recordant, escenes, anècdotes, etc, dels nostres primers anys, a l’estil del que solen fer les promocions d’estudiants o els “quintos” de la mili en fer present aquelles vivències.

     Però no és aquest el meu propòsit, més aviat, intentaré aprofundir en la personalitat del nostre Pepe Palau per valorar la seua trajectòria com a formador humanista d’adolescents, que aleshores es preparaven per a ser capellans.

     Si haguera d’assenyalar la influència que la seua personalitat tingué en la nostra formació destacaria la seua modernitat, trencadora de molts esquemes i ho feia en una institució que per tradició arrossegava residus d’autoritarisme i de dogmatisme en la formació dels seus seminaris. Davant d’una institució d’aquesta mena, Pepe Palau, ajudat per qualitats naturals de simpatia, representava un tarannà de llibertat, de tolerància en la nostra formació, que possiblement en aquells moments, en l’aspecte pedagògic, conduïa a què el Seminari de València fora considerat com un dels millors. Per descomptat que el mèrit no va ser soles de Palau, ja que comptava amb un equip de formadors que participaven d’aquestes condicions i aptituds, com Sambartolomé, Vèrnia, Ramon Gascó, Andreu López i darrerament José Maria Monzó, Escorihuela i Salvador García.

     La institució ens tenia blocats en el nostre sentit més íntim per por i per infinitat de compromisos i prohibicions. Ens preparaven per a estimar a tots: “queridos hermanos”, però ens incapacitaven per a les relacions afectives, concretes amb el formador, amb amics i per a qualsevol relació de compromís. Pepe ens mostrava amb el seu tarannà un camí de llibertat en la nostra realització personal.

     Aquesta educació humanista posava en evidència una nova manera de formació integral en la nostra vida formativa, una vida amb  actituds i pràctiques esportives – el futbol i el bàsquet-, així com inquietuds intel·lectuals de gran valor. Tots nosaltres agraïm aquesta influència que ha estat motors de moltes i variades trajectòries.

     El més trencador de Pepe Palau era la seua manera de relacionar-se amb els alumnes, la connexió personal amb nosaltres solia ser  individualitzada. El més normal de les institucions que dirigeixen grups nombrosos, com era el nostre cas, era mantenir distàncies asèptiques que protegien tant a la institució com als mateixos educadors com a funcionaris. D’aquesta manera distancia el fet d’empatitzar amb els alumnes i relacionar-se des d’un clima d’afecte i estima. Es té por a plasmar l’afectivitat amb els alumnes, que el mateix alumne se senta estimat pel seu formador o fins i tot estimat pels seus amics. Des d’aquesta connexió amistosa era habitual que Pepe Palau visitara alguns dels seus alumnes en els pobles i es relacionara amb les famílies. Això ha facilitat que mantingué al llarg de la seua vida una relació cordial, tant en companys capellans com secularitzats i exseminaristes.

     Per descomptat que aquesta manera d’actuar, en ocasions, comportava inconvenients. No és fàcil mantenir en igualtat aquesta habitud en tots els alumnes.  Conseqüentment hom podia dir: “ Pepe no tingué amb mi molta relació personal”, en comparació amb altres; era el risc a què s’exposava.

     Aquest esquema d’educació personalitzada la pogué portar endavant, quan a partir de 1961 fou enviat a Viena a estudiar psicologia i en regressar li oferiren fundar i dirigir un col·legi de xiquetes i xiquets amb diversitat funcional a Rocafort. Eren uns xalets menuts on vivien les xiquetes i xiquets de 7 a 14 anys. Una experiència capdavantera d’atenció a aquests grups, amb la possibilitat, ara sí, d’atenció personalitzada. Tot un avanç del que foren les polítiques progressistes dels primers governs socialistes d’atenció a grups reduïts, desmantellant els macrocentres massius: el Col·legi San Francisco Javier, el Psiquiàtric de Bétera, famílies acollidores, totes aquestes experiències innovadores i progressistes en les dècades del 80 i 90 que tingué com a impulsor Ximo García Roca.

     Pepe ens mostrà en la seua vida que els camins nous que emprenia no eren fets de rebel·lia, sinó un exercici de lleialtat a la seua pròpia consciència, atès que la ruta de la vida no és unívoca, si fora així només mereixeria un camí portat per la inèrcia. Es pot se cristià servint els éssers humans com a testimoni de bondat i de generositat com fou la seua vida.

     Ah, i per cert! L’últim gest d’amor i generositat de la seua vida ha estat entregar el seu cos a la ciència. Hi ha gestos que honren la vida d’una persona.