EL CARDENAL JA TÉ QUI LI ESCRIGA

Ximo Garcia Roca, sociòleg i teòleg , membre del Grup de Cristians del Dissabte

EL CARDENAL JA TÉ QUI LI ESCRIGA

Ximo Garcia Roca

Que el ponderat i equànime teòleg Josep Ratzinger, poguera convertir-se en un jaciment d´envit contra el Papa Francesc era impensable coneguda la seua teologia moderada, la seua eclesiologia i en particular la seua obediència exigida al primat de Pedro. Però a la ciutat dels miracles, que és Madrid, tot pot succeir. I va succeir en un Congrés, convocat per la Fundació CEU Sant PAU per a celebrar els noranta-cinc anys de Josep Ratzinger, els dies 27 i 28 d´octubre. La presència del Cardenal Muller, cessat per Francesc al capdavant de la Congregació de la doctrina de la Fe, va acaparar les notícies fins a ser entronitzat per la caverna mediàtica madrilenya a títol honorífic de “Papa dels conservadors”. Continuar llegint “EL CARDENAL JA TÉ QUI LI ESCRIGA”

AL·LELUIA! BENAVENT, ARQUEBISBE

Al·leluia! Benavent, arquebisbe

Un segle després d’Enrique Reig Casanova, l’arquebisbat de València tornarà a tenir un oriünd del país i que s’expressa en la llengua del poble. Es tracta d’Enrique Benavent, fins ara bisbe de Tortosa. Els sectors progressistes de l’Església valenciana el saluden joiosos.

Per Víctor Maceda

Publicat el 17 d’octubre de 2022 en www.eltemps.cat

Núm. 2001

Enrique Benavent

Passaven uns 35 minuts del migdia del 10 d’octubre quan, de sobte, les campanes del centre de València van començar a voltejar alhora. Des del Palau Arquebisbal s’acabava de comunicar que el fins ara bisbe de Tortosa, Enrique Benavent Vidal, nat a Quatretonda (Vall d’Albaida) el 25 d’abril de 1959, es convertirà en el nou titular de l’arxidiòcesi a partir del 10 de desembre d’enguany. Continuar llegint “AL·LELUIA! BENAVENT, ARQUEBISBE”

LA CASA REIAL VA PRENDRE PARTIT CONTRA ELS VALENCIANS

Alfons Llorenç: “La casa reial va prendre partit contra els valencians”

Entrevista al periodista, historiador i polític, que va viure de prop els anys en què es dibuixava el futur del País Valencià

Pubicat en www.vilaweb.cat

Alfons Llorenç (Alcoi, 1951) és un d’aquells personatges imprescindibles i polièdrics. Periodista, batlle, cap de gabinet del president Albinyana, assessor del president Lerma, articulista i organitzador de viatges. Entre més coses. Ara està jubilat, però continua escrivint articles sobre història i antropologia. Diu que el seu compromís amb el país el va dur a improvisar-se com a polític. Considera un privilegi haver tingut l’oportunitat d’estudiar quan poquíssims de la seua generació i de la seua extracció social ho van poder fer.

Havent militat en el PSAN, ha estat a la cuina de la majoria de fets històrics de la primeria de la democràcia al País Valencià. La seua memòria és la d’aquells anys fundacionals tan convulsos. Com que també és un gran coneixedor d’allò que passa a la cúria, val la pena d’escoltar les seues reflexions sobre el canvi imminent a la seu valenciana.

És per això que una entrevista com aquesta pot començar parlant de com s’ho feia per amagar cintes de cinema amb notícies que no agradaven el govern, i pot acabar parlant de la joia que ha despertat la designació del nou arquebisbe de València. Continuar llegint “LA CASA REIAL VA PRENDRE PARTIT CONTRA ELS VALENCIANS”

DAVANT L’ARRIBADA DE L’ARQUEBISBE ELECTE A VALÈNCIA

 

Vicent F. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Escric aquestes lletres el dia de Sant Lluc i la litúrgia ens presenta un fragment de la segona carta de Sant Pau a Timoteu (4,9-17a) on Pau descriu la seua impressió sobre un company (Alexandre, el metal·lúrgic), donant a Timoteu un informe negatiu perquè tinga molta precaució amb ell. És cert que cadascú tenim una història i les persones del nostre voltant la viuen i la conten d´una manera o d´altra, cadascú, segons com li va; la descriu intencionada o inconscientment segons el ressò que té amb nosaltres i que, certament, condiciona a qui la rep. Continuar llegint “DAVANT L’ARRIBADA DE L’ARQUEBISBE ELECTE A VALÈNCIA”

A PROPÒSIT DE LA VINGUDA DE CRIST JA

A PROPÒSIT DE LA VINGUDA DE CRIST JA

Comentari e l’escrit(s) de Manuel Palomar

Paco Gramage

L’amor a la veritat és necessari, però com ja deia John Lock atribuir-se una autoritat de dictar a uns altres les pròpies opinions com la veritat, és una corrupció del nostre judici. És possible, fins i tot, que aquestes opinions estiguen plenes d’un entusiasme que es recolza en una il·luminació procedent de l’esperit de Déu. Qué perillós és açò!; quan pretenen establir unes revelacions destruint la raó i substituint-la per les fantasies que poden conduir al fanatisme, fanàtics de diferents opinions i a vegades contradictòries que convetixen a Déu com a pare d’aquestes decisions contradictòries. Per exemple, en l’escrit de M. Palomar que comente, publicat en Nihil Obstat ens diu que el mestre DK en la segona guerra mundial va fer que no caiguera la bomba atòmica a Alemanya; si els japonesos s’hagueren avançat en la pregària els haguera caigut als alemanys, es podria dir. Un altre exemple el podem veure en Sant Pau que estava convençut d’obrar bé quan perseguia els cristians i estava equivocat. Així veritat i falsedat són el mateix si ens atenim al nostre convenciment i ens allunyem de la raó. Continuar llegint “A PROPÒSIT DE LA VINGUDA DE CRIST JA”

ESCUCHEN

¡ E S C U C H E N !

V O C E S D E M U J E R E S DE T O D O E L M U N D O

Aquest és l´informe que Catholic Women´s Council presentà en el Vaticà i que “Mujeres cristianas” presentaren en l´arquebisbat de València.

P R E S E N T A D O P O R C A T H O L I C W O M E N ‘ S C O U N C I L

CONTENIDO

O R A C I Ó N

Despiértanos a lo que es necesariohacer y a lo que es necesario deshacer.
Despiértanos para saber qué dejar ir y qué atraer
despiértanos a lo que agranda el amor y a lo que lo empequeñece
En cada parte de nuestra vida,¡agítanos y despiértanos!
— Joyce Rupp

DIOS DE NUESTRA UTOPÍA GUÍANOS A LA VERDAD

INTRODUCCIÓN

El Consejo de Mujeres Católicas (CWC) es un grupo paraguas global de más de sesenta organizaciones católicas que trabajan por el reconocimiento de la plena dignidad e igualdad de las mujeres en la Iglesia.

Como mujeres en la Iglesia Católica, la entendemos como una comunidad de iguales, al modo de la Iglesia primitiva, donde todos los bautizados son iguales en Cristo. En palabras de San Pablo, “Ya no hay judío ni gentil, ni esclavo ni libre, ni hombre ni mujer, porque todos vosotros sois uno en Cristo Jesús”. (Gálatas 3:28) Continuar llegint “ESCUCHEN”

AL BISBE ENRIC BENAVENT, NOU ARQUEBISBE DE VALÈNCIA

Al bisbe Enric Benavent, nou arquebisbe de València

Publicat en Levante digital 10/10/2022 | |

71

Cañizares se despide tras 8 años como arzobispo JM LÓPEZ

Benvolgut bisbe Enric: aquest dilluns 10 d’octubre, festa de l’arquebisbe valencià Sant Tomàs de Villanueva, el papa Francesc t’ha nomenat arquebisbe de València, després d’haver estat uns anys el pastor de la diòcesi germana de Tortosa.

Continuar llegint “AL BISBE ENRIC BENAVENT, NOU ARQUEBISBE DE VALÈNCIA”

ECOLOGIA I IGUALTAT

ECOLOGIA I IGUALTAT

CONVERSA AMB ERNEST GARCÍA

La web del grup del dissabte inicia unes converses obertes, tres a l’any. La primera la dirigirà el sociòleg Ernest García, autor del llibre “Ecología e igualdad”. Editorial Tirant Humanidades. Dialogarem al voltant dels problemes que planteja a la sociologia un Planeta que s’ha quedat menut.

La fase ascendent de la civilització industrial, amb els seus resultats reivindicables, està quedant arrere. La promesa de millores interminables, que progressivament haurien de posar-se a l’abast de tot el món, es desfà a ulls vista. Es difon la percepció que està engegant-se una altra fase, en la qual l’objectiu es concentra, si potser, a salvar els mobles. I així, es parla cada vegada menys, per exemple, d’evitar el canvi climàtic, explorant en canvi les possibilitats d’adaptar-se a ell. La paraula resiliència sintetitza un programa consistent a preparar-se per a encaixar els colps. En aquest context, en el seu llibre reivindica el missatge ecològic de Malthus, vilipendiat una vegada i una altra per haver mantingut una veritat incòmoda: que la naturalesa no ens deixa fer tot el que volem; ens recorda que en el context de la crisi ecològica no hi ha menera d’eludir els dilemes de la superboblació. Aquest és un llibre acadèmic, doncs, de manera extensa segueix el fil del debat en els darrers tres segles, sobre els límits naturals al desenvolupament, des de Marx fins al papa Francesc.

Un llibre com aquest abasta moltes qüestions, però pensant en l’interés que pot tenir per al colectiu de la Web del Dissabte mostrem alguns temes, que podrien ser obtecte de la conversa oberta amb Ernest:

.La ciència i la tècnica (la fe en la Santa Indústria i en la Santa Revolució) ens poden traure d’aquest pou?.

.Els mals tenen orige en les institucions humanes o/i els límits que imposa la Naturalesa?.

.Estem fent tard per a preservar el valor de igualtat i democràcia?. Diferents plantejaments al problema de la desigualtat:

– Marx (abolició de la propietat), assistencialisme, Owen (és suficient l’educació), P. Leroux, la solució no està en la economia política, sino el la economia moral, ètica (la religió com a cohesió social)

– Les religions: monoteistes, primitives, el cristianisme, el catolicisme.

– La Doctrina Social de l’Esglesia.

– La Laudato si, es revisa el “domineu la Terra” amb una crítica al consumisme, però no ho fa amb la mateixa claredat amb el “creixeu i multipliqueu-vos”.

La conversa serà on line el dia 10 de novembre a les 19 i oportunament rebràs informació mes concreta per poder conectar on line.

LA NOVA HUMANITAT: DE PAU A FRANCESC

 

Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Pau va proclamar que l’obra de Crist havia produït la demolició del mur que separava el poble elegit de la resta de la humanitat “abrogant la Llei dels manaments amb els seus decrets, a fi de crear en ell, amb tots dos, un sol home nou i fer la pau” (Ef. 2,15).

Si la llei i les seues clàusules ja no hi compten, per quina cosa havia de ser reconeguda la nova humanitat?  Pau la resumeix d’una forma extraordinàriament  senzilla i comprensiva:  “No vos feu solidaris de les obres estèrils dels qui són tenebres: més aviat denuncieu-les” (Ef. 5,11).

Però, sense adonar-nos-en, els seguidors de Jesús hem anant bastint al llarg de la història un altre mur: el de la religió. La moral com a criteri de fe, els altars del sacrifici, la postergació de la dona, la negació de la llibertat evangèlica (tan cara a Pau), la constitució d’una jerarquia segregada del poble,  l’ús del poder coercitiu que Jesús va rebutjar, etc. suposen una restauració d’allò que  Crist havia destruït, oblidant que “si reconstruesc allò que havia destruït, em declare jo mateix transgressor (Gal. 2,18).

Així, l’antiga divisió judaisme-gentilitat quedà substituïda per una nova divisió: dins-fora de l’Església. Les lluites amb altres religions mitjançat el poder civil dels estats confessionals, la persecució dels seus adherents i sobre tot, del segle XVIII ençà, la confrontació amb el lliurepensament i l’ateisme, en són la trista conseqüència.

El Concili Vaticà II, en documents com la constitució Gaudium et spes, va mostrar la intenció d’anar demolint eixe mur, però des d’una posició un poc condescendent, com de certa superioritat, que no podia ser del gust de qui es trobava fora. Gràcies a que tots els pontificats posteriors han treballat per l’enteniment entre les diferents religions, és innegable que hi ha hagut un gran avanç. En canvi, no s’ha esborrat la divisió creença-descreença.

Aquesta és la divisió que cal superar ara si volem contribuir a un món millor. Un món que s’ha de fer amb totes les persones de bona voluntat, un món que faça impossible les guerres destructores de la vida, “perquè ell és la nostra pau, el qui de dos pobles n’ha fet un destruint el mur de separació, abolint l’enemistat, en la seua carn” (Ef. 2, 14).

Crec que aquesta és la missió que s’ha imposat el papa Francesc amb el seu valent lideratge per construir la fraternitat universal i preservar la vida del planeta. Demolir el mur entre persones religioses i persones no religioses, esvair la desconfiança i el menyspreu mutus amb què han vingut relacionant-se, permetrà una cooperació eficaç. Eixa serà la nova humanitat que anunciava Pau fa vora dos mil anys.

Naturalment, també la nova humanitat tindrà enemics “perquè no hem de lluitar contra adversaris de carn i sang, sinó contra els principats, contra les potestats, contra els dominadors d’aquest món de tenebres” (Ef. 6, 11-12). En aquest segle XXI en som més conscients que mai d’una realitat indefinible  que sembla dominar el nostre món fins al punt de no deixar-nos albirar cap eixida.

Eixa part de la humanitat que es faça conscient de la necessitat de lluitar per un món per a tots i vullga participar-hi, haurà d’anar “cenyida amb la veritat, revestida amb la justícia per cuirassa, els peus calçats amb el zel per anunciar l’evangeli de la pau” (Ef. 6, 14-15). Heus ací les nostres armes: veritat, justícia i pau.  No en poden ser unes altres!

Qui desitge un canvi dins l’Església per fer-la més acostada a l‘Evangeli, haurà de recolzar sense embuts l’estrenu esforç del papa Francesc per fer una humanitat com la que apareix dibuixada en Laudato sí i Fratelli tutti. Perquè una Església per fi purificada d’adherències històriques inservibles, però tancada en la convicció de ser única portadora de salvació i altres enrònies, ajuda poc a fer créixer el Regnat de Déu.

La nova humanitat ha d’arreplegar totes les gents de bona voluntat, siguen de confessió cristiana, islàmica, budista, animista, agnòstica, atea o de qualsevol altra. En resum: totes aquelles que no es fan solidàries de les obres estèrils dels qui són tenebres. Poder aportar-hi el nostre petit esforç és una gran oportunitat, un objectiu que val per una vida plena.

LA MEMÒRIA DELS ÀNGELS

VICENT ARTUR MORENO

L’Equip de redacció ha rebut aquest escrit-homenatge de Vicent Artur envers son pare, i creguem és una regal per a qui tinga el gust de llegir-lo. Val la pena pel que té de Memòria Històrica, també per allò que es manifesta la seua vida en l’evolució d’una religiositat del Bé Abstracte, com un entramat ideològic de propostes intel·lectuals, cap a una espiritualitat alternativa de la Bondat, que es revela, com a resposta personal, en la immediatés del fet present i en la inefabilitat de la bondat dels seus gestos que, més enllà de paraules i conceptes són tot un rosari de sensacions i emocions. Sols la Bondat i la vida nidifiquen en la fràgil seqüència del ací i ara.

LA MEMÒRIA DELS ÀNGELS

A ma mare i a mon pare. Perquè els nostres pares no haurien de morir mai. .

Estic bé, Vicent…Estic bé…Em separava les síl·labes remarcant la prosòdia en cada colp de veu…No us preocupeu per mi…Estic bé…Ens ho deia només amb aire, perquè el càncer li havia arrancat el poc que li quedava: la veu. Volia protegir-nos, que no patírem. Aquest article no només és un homenatge a una persona que ha traspassat i ara és…No sé on és. Dins del meu cor, supose. Permanentment dins del cor de la gent que ha deixat en el món físic i que ara recorda la figura d’un home que va morir com va viure: amb moltes ganes. “M’he mort ja?” Em preguntava amb un filet d’aire hores abans de morir…No, encara no, li deia el meu germà…”Doncs vinga, va”…Ho deia amb aquella il·lusió de l’infant que li han promès que vindran els reis, però que tarden, que no acaben de fer-ho. Però ell té ganes que vinguen…Perquè mon pare, en els darrers quatre anys, s’havia transformat en un xiquet. Mon pare es bevia la vida a glops. Perquè la vida era un raig d’aigua fresca…Era un infant d’aquells que deia Jesús quan es referia a qui podria entrar al seu Regne, el Regne dels Cels…I volem compartir amb vosaltres moments de la vida de Vicent Moreno i Mira, un home com tants que va donar el millor i que deixa darrere moltes rialles, molts relats i una passió: la curiositat i l’amor profund cap a les persones i cap a tot allò que l’envoltava. Continuar llegint “LA MEMÒRIA DELS ÀNGELS”