Materials

RASTREJAR LA VINGUDA                                                                                                 Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.

El comiat d’Antonio Duato en vespres de l’Advent ens ha oferit pistes per a rastrejar la vinguda de Déu en la vida i en l’obra d’un dels nostres. O sentim que Déu ens visita en la vida de cada un de nosaltres, o no arribarà en absolut.  Si tota vida pot entendre’s a partir d’una metàfora, Antonio la va trobar en la figura d’un atri, un espai descobert envoltat de pòrtics que són llocs de pas. Amb les seues pròpies paraules “atrio es un lugar de encuentro de seres humanos , ínfimos y efímeros, pero necesarios”. Ens preguntem si som llocs de trànsit o espais estancats. Continuar llegint “REFLEXIONS SOBRE L’ADVENT (VII)”

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Per més que mirem el calendari i anem desgranant els dies, una vegada més, Nadal se’ns ha tirat damunt. Ara, carreres, preses, aglomeracions i escurada de carteres són els signes d’aquests dies. Llums a tot arreu, reclams publicitaris molt sofisticats per a crear-nos addicció i sotmetre’ns al reclam, música ensordidora per a dirigir els nostres sentits cap al punt interessat.

Tot és festa, soroll, aglomeració; tot convida a inhibir-se i deixar-se dur, deixar arrere preocupacions, diferències i moure’s com narcotitzats sense vore res més que no siga festa i despreocupació. Continuar llegint “HUMANITAT DIVINITZADA”

ADVENT: en este temps d’advent; temps de reflexió i conversió m’agradaria centrar-me en quatre paraules i reflexionar amb elles.                                                   Mª Dolores Simarro és membre del Grup Cristià del Dissabte.

ESPERANÇA, CONFIANÇA, VIGILÀNCIA, TROBADA

ESPERANÇA

L’Advent ens retorna al camí, com el poble de Déu pelegrí, després d’una esperança que ens guia, alimenta i sosté: la de l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres. El nounat s’oferix alhora com a signe de vulnerabilitat i de salvació, de l’acció del Totpoderós en el nostre desempar radical. L’esperança brolla com un plançó lluminós en una freda nit a Betlem, que s’encén hui en els nostres cors enmig de la temptació del derrotisme, la tristesa i el desànim. En este temps podem renovar, a la calor de les promeses del Déu fidel, la nostra esperança en un món nou, en un ésser humà nou, a imatge del Déu que té rostre d’un “xiquet pobre palestí”. Continuar llegint “REFLEXIONS SOBRE L’ADVENT (VI)”

L’esperança és una disciplina.                                                                                       Francesc Aracil és membre del Grup Cristià del Dissabte. 

En una entrevista a Angela Davis, filòsofa, política marxista i  lluitadora incansable pels drets humans i contra la discriminació racial, la periodista, Carla Turró li pregunta per l’onada general conservadora que vivim i pels efectes de la globalització. Diu:

La globalització provoca també més diferències. Cada vegada alguns més rics, i altres més pobres.

La resposta— Sí, aquestes són les contradiccions. El capitalisme és més poderós ara que mai. I això no vol dir que ens rendim. L’esperança és un ingredient important en les nostres lluites globals. No podem suposar simplement que el capitalisme ha esdevingut tan poderós que mai no es pot desmantellar. I encara que puguen passar moltes, moltes dècades, hem d’estar preparats. Com deia Miriam Carver, l’esperança és una disciplina. No és una emoció passiva. És una disciplina: necessitem esperança si volem aconseguir alguna cosa en aquest món. Per tant, un element important de l’organització de lluites radicals és crear el terreny per a l’esperança. I mai sabem quan poden canviar les condicions. Ningú hauria predit mai que a l’estiu del 2020 es produirien les manifestacions més grans que s’han produït mai als Estats Units i a tot el món contra el racisme. I, per tant, el que s’hi va veure, crec, va ser la conseqüència de dècades d’organització. Així que si aquesta feina no s’hagués fet, sovint fora del radar i de manera molt silenciosa, la gent no hauria respost com ho va fer. Tot i que de vegades pot requerir anys i dècades, és important continuar fent la feina com si fos possible construir una revolució.

Per tant, i ara parle jo, l’esperança és la virtut irrenunciable per a tota persona que aspire al bé i la dignitat de tots. És una actitud de resistència, de no rendir-se, de no defallir, de no deixar-se vèncer per les evidències contràries al Regne de Déu. És l’actitud de fer amb fidelitat totes aquelles xicotetes coses de cada dia, posant en cadascuna d’elles la sement d’un futur que possiblement no veurem, però que el plantem sabent que un dia fruitarà. Pot ser no veurem el resultat, però seran uns altres els qui ho recolliran.

Meditació de l’Advent.                                                                                                                       Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.

La tornada periòdica de l’Advent, com la de la Pasqua, és important per evitar que el record de Jesús, el Fill de Déu, és fossilitze i acabe convertit en mite. És per açò que l’Església antiga des del primer moment volgué precisar que Jesús havia nascut d’una dona i que fou crucificat, molt i sepultat.

Advent, adveniment. Esperar. Només espera qui està mancat d’alguna cosa.

L’Advent és l’esperança en un futur que no és racionalment probable ni possible. Però sense la ruptura d’eixa lògica que és el fruit de segles d’experiència i saviesa humanes, la Humanitat restaria tancada per sempre en allò que existeix, encara que no li agrade. Continuar llegint “REFLEXIONS SOBRE L’ADVENT (IV)”

M. Sacramento Marí és membre del Grup Cristià del Dissabte.

És difícil preparar i “viure” advent per a preparar un Nadal quan la informació de la nostra realitat és tan fosca, tan trista, tan cruel. És difícil, doncs, preparar el Nadal d’esquena al que s’esdevé cada dia en este món nostre.

És per eixa raó que per plantejar-me aquest temps de reflexió enguany m’he recolzat en la preparació que hem fet a l’aula amb l’alumnat. Donar-los “formació” d’aquest temps fora de les compres compulsives i, de vegades, innecessàries només perquè és l’època de regals ens ha fet aguditzar l’enginy i hem preparat un baby shower, és a dir, una festa prèvia al naixement de Jesús. Continuar llegint “REFLEXIONS SOBRE L’ADVENT (III)”

CÓMO VIVO LA ESPERANZA.                                                                                                        Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte. 

Vivimos en un mundo a grandes rasgos desesperanzado y desesperanzador: crece la desigualdad y la injusticia, domina la violencia, el poder se ejerce con matonismo: Trump y las grandes empresas que dominan el mundo; el maltrato a la Tierra lleva hacia el colapso…; y en la Iglesia sigue el clericalismo. Para no hundirme en la desesperanza, me ayuda distinguir entre esperanza y expectativas. Las expectativas son muy negras, pero la esperanza no depende de fuera sino de dentro. La verdad es que siento la esperanza como un don: un don del Espíritu, no mérito mío. Me siento una persona esperanzada a pesar de todo. La esperanza es un impulso interior que anima a seguir a pesar de todo. Continuar llegint “REFLEXIONS SOBRE L’ADVENT (II)”

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Es presenta l’Advent com un temps d’espera per rebre el Nadal.                         L’espera pot ser:                                                                                                                            1) sense fer res, sols arribarà.                                                                                                    2) gestionar la realització d’un camí que conduesca a l’objetiu.

La litúrgia a les parròquies pareix entendre l’espera com un esperar que sols arribarà. I el fet de convidar-nos a preparar-nos per rebre el Nadal serà perquè no ens sorprenga quan arribe, no perquè haurem de gestar-lo nosaltres. Continuar llegint “REFLEXIONS SOBRE L’ADVENT (I)”

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

És difícil encertar a dialogar quan hem perdut el valor de la paraula, hem entronitzat el relativisme i hem desestructurat el valor de codis i de valors universals. S’ha menyspreat l’autoritat i cadascú és el valor absolut. D’aquesta manera la convivència és un somni que no es desperta perquè la mirada està posada en u mateix i no en el plural, resultant de la conjunció amb l’altra persona.

Segurament açò podrà explicar la cultura del descart, l’entronització del jo i de l’autosuficiència a l’actuar. Continuar llegint “DIÀLEG EN LA FE”