RECOMENÇAR

        Josep M° Jordan Galduf, excatedràtic d’Economia de la Universitat de València

¿És possible recomençar després d’experimentar una gran crisi? ¿Podem reconstruir-nos després de sentir-nos trencats i buits? D’això va precisament un interessant llibre del sacerdot italià Fabio Rosini (El arte de recomenzar. Los seis días de la creación y el inicio del discernimiento, Rialp, 2025) que acabe de llegir a les portes del temps de Quaresma. Un llibre que, tot i el seu contingut explícitament religiós, el lector (creient o no creient) pot fer-ne una lectura essencialment existencial. A la fi, les persones travessem en la vida diverses situacions convulsives que ens poden portar o bé a enfonsar-nos o bé a tractar de recomençar.

Rosini introdueix al lector en l’art de recomençar a partir del paradigma de la creació que apareix en el Gènesi. I ho fa amb un recorregut existencial i espiritual, de regeneració i discerniment, seguint el relat bíblic dels sis dies de la creació. Amb això tracta de connectar la paraula de Déu amb la nostra vida, tot considerant la necessitat que tenim sovint els humans de reconduir o reconstruir la pròpia existència.

Al parer de Rosini, recomençar és possible, tot i que no és fàcil. Per a poder-ho fer hem de tornar a l’inici i repensar allò que és vital per a nosaltres. El començament ho conté tot. Ningú no comença per ell mateix. La vida és rebuda. Formem part de l’obra de la creació i el Gènesi pot ajudar-nos a aprofundir en el nostre coneixement propi i a guanyar en capacitat per a poder recomençar després d’una gran crisi. Cada dia de la creació en el relat bíblic ens aporta uns ensenyaments interessants a tot aquest respecte.

El primer dia de la creació, segons Rosini, subratlla l’evidència d’un món caòtic i invita a acollir el caos i acceptar que no ho podem controlar tot. D’alguna manera, el caos pertany a un ordre més alt que no som capaços d’albirar o d’abastir. Acceptar el caos (com a punt de partida) és considerar les coses com són, no com ens agradaria que foren, i acollir amb realisme les nostres limitacions. Algú ens ha creat i ha pensat en la nostra existència. Tenim la vocació de viure i el dret de poder recomençar. Igual com es distingeix la llum de les tenebres, hem de saber discernir el bé del mal.

El segon i el tercer dia de la creació, d’acord amb Rosini, ens porten a reflexionar sobre els límits de la nostra realitat i la necessitat d’establir unes prioritats. Igual com hi ha una separació de les aigües, hem de discernir allò que ens dona vida d’allò que ens danya i ens mata, allò que per a nosaltres és identitat i font de renaixement d’allò que ens buida i ens trenca. Tenim una missió en la vida en funció dels talents que se’ns han confiat, i hem de ser capaços d’establir una estratègia d’actuació coherent amb la nostra pròpia identitat personal. Seleccionar allò que ens fa ser veritablement més feliços i fructuosos, i créixer en l’estima per tal de construir i no disgregar-se.

El quart i el cinqué dia de la creació, seguint a Rosini, ens fan considerar (en paral·lel a les llums del firmament) les llums que poden il·luminar el nostre espai de fecunditat personal per a viure millor la nostra vida. Per a poder recomençar, ¿quina llum hi ha dintre de mi i com mire les coses? ¿Quines inspiracions de bé tinc, en contraposició a les suggestions de mal? ¿Quina dinàmica (de pensament i acció) em pot fer viure millor o fer malbé la meua vida? El mal porta les persones a una dimensió que no és la seua veritat; en canvi, quan ens penedim i estimem tornem a ser autèntics. Necessitem albirar (i deixar-nos guiar per) les nostres inspiracions (les nostres llums constructives) com a punt de suport per a poder recomençar. Cal així mirar de dalt a baix la nostra vida, estar agraïts per allò que hem rebut i, malgrat les nostres errades i contradiccions, tractar de recomençar seguint les petjades del bé.

En el sisé dia del Gènesi, com es sabut, culmina la creació amb l’aparició de la vida: primer els animals, després els éssers humans. I de tot açò deriva Rosini unes reflexions extraordinàries per a poder recomençar. El dia sisé va de la pols a la vida. Una vida plena de contradiccions, però destinada a donar fruit. Les contradiccions, i fins i tot les humiliacions, han de ser per a nosaltres una escola per a conèixer-nos més a fons i viure millor la nostra vida. L’ésser humà ha estat fet a imatge de Déu per administrar la terra i obrar en fecunditat. Anirem bé mentre siguem fidels a nosaltres mateixa, ja que la nostra veritable identitat és la de ser fills d’un Pare bo (Déu). Per contraposició, els desastres humans deriven de la traïció a la nostra identitat essencial.

A la fi, el viatge de Rosini a través del seu llibre és una operació instructiva per a alliberar-nos del nostre fals “jo”. Un viatge cap a nosaltres mateixos. Segons l’autor, torne a mi mateix quan veig a Déu com a Pare i a les altres persones com a germans. Quan no obre així, em veig impulsat cap a l’egoisme i em quede buit. Val la pena, per tant, tractar de recomençar i reconéixer que, si estic fet a imatge de Déu, també jo soc amor. Soc jo mateix quan estime. El viatge per a la reconstrucció de la pròpia vida implica un procés de discerniment interior (triant el bé i rebutjant el mal). Sempre hi ha un bé que jo puc fer, un camí i unes oportunitats per a actuar fidel a mi mateix (al servei de les altres persones). Redescobrir la nostra bondat intrínseca constitueix, així, el punt de partida per a poder recomençar i reconstruir-nos.

RELAXAMENT RELIGIÓS A L´ESGLÉSIA

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

El comportament de les comunitats cristianes en els seus orígens impressiona immensament pel seu radicalisme i exigències en tractar d’assumir l’estil de vida de Jesús. (Hc.2,44-45; Hc.4,32-35). Els membres de la comunitat vivien amb generosa radicalitat compartint tot el que cadascú tenia i procurant que ningú passara necessitat. Se sabien família i tenien cura els uns dels altres. Mostraven una fe pràctica i una voluntat d’entrega a la comunitat perquè ningú fos maltractar ni ignorat.

És cert que aquesta manera idíl·lica de viure tindria clavills. I tant que en tenia (Hc.5,1-11). La mentida, l’aparença i el fet de quedar bé prompte es feu present. Continuar llegint “RELAXAMENT RELIGIÓS A L´ESGLÉSIA”

TRES MINUTS AMB LES LECTURES DE DIUMENGE

VI Diumenge del Temps Ordinari.                                                                                       (Sir 15,15-20; Salm 118; 1C 2,6-10; Mt 5,17-37S)                                                                           Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.

La lletra de la Llei

El passatge de Mateu 5, 17-37 és ensems clar i enigmàtic per tal com, en poques ratlles, Jesús consagra el valor absolut de les prescripcions de la Llei i els Profetes al mateix temps que les considera insuficients per accedir al Regne del cel. El que llegim és que es pot ser el més gran al Regne del cel per haver complit i ensenyat a complir tots els manaments, fins els més menuts, i, tanmateix, no entrar-hi.

“Maleït el qui no observe els manaments d’aquesta llei i no les complisca”, havia dit el Deuteronomi. I sant Pau, en esmentar als Gàlates aquest versicle, afegeix “totes les prescripcions que hi ha”. És a dir, fins la més menuda. També sant Jaume havia escrit que “si algú compleix tota la Llei però deixa d’observar-la en un punt, es fa culpable davant la Llei sencera” (Jm 2,10). Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DE DIUMENGE”

LES COMUNITATS DE BASE CELEBREN LA REGULARITZACIÓ

Les Comunitats Cristianes Populars de València CELEBREM la regularització aprovada pel Govern. Una bona notícia i una gran alegria per a molts dels nostres germans i germanes immigrants que porten més o menys temps intentant sobreviure amb moltes dificultats per la falta de papers. Ens alegrem amb ells i elles i esperem que no troben moltes traves en eixe procés.

VALOREM que aquesta regularització ha sigut fruit no sols d’un acord del Govern amb Podemos, sinó del treball de molts milers de persones i centenars d’organitzacions que van arreplegar més de 700.000 signatures, admeses finalment a tràmit en el Congrés per àmplia majoria (amb la sola negativa de VOX). És, per tant, com a Iniciativa Legislativa Popular (ILP) un assoliment de mobilització popular i de solidaritat de la gent. Continuar llegint “LES COMUNITATS DE BASE CELEBREN LA REGULARITZACIÓ”

MONS JESÚS SANZ Y JOSÉ IGNACIO MUNILLA: ¿QUÉ SERÁ EL EVANGELIO PARA ELLOS?

Mons. Jesús Sanz y José Ignacio Munilla: ¿Qué será el Evangelio para ellos?

Mons. Jesús Sanz y José Ignacio Munilla: ¿Qué será el Evangelio para ellos?

Esta mañana, 4 de febrero, he leído una noticia en la prensa digital alemana que me ha dejado con los ojos a cuadros: el Vaticano confirmaba la expulsión de un parlamentario de Alternativa para Alemania (AfD) –los hermanos políticos de Vox– de una junta administrativa de la Iglesia católica en la diócesis de Tréveris porque “los partidos de extrema derecha no pueden ser un lugar de actividad política para nosotros, los cristianos”.

Esta decisión había sido adoptada, antes de verano de 2025, por el vicario general de dicha diócesis en contra de la presencia de Christoph Schaufert en un Consejo de administración parroquial y en aplicación del acuerdo adoptado por la Conferencia Episcopal Alemana contra el nacionalismo racista y xenófobo. El vicepresidente de Alternativa para Alemania en el Parlamento del Estado federal presentó un recurso contra su expulsión ante el obispo de la diócesis, indicando que, a él, personalmente, no se le podía acusar de nada. El prelado, Stephan Ackermann, confirmó su expulsión: entendía que debía haberse “distanciado” de unos postulados y de una militancia en la ultraderecha por ser “incompatibles con ejercer cargos” en el seno de la Iglesia.

Pero el parlamentario de Alternativa para Alemania (AfD) no se dio por vencido y, sabiendo que en la resolución de su caso estaba en juego un buen puñado de votos católicos, recurrió al Dicasterio vaticano, responsable de las apelaciones. Este organismo vaticano anunció, a finales de enero, que se mantenía –porque era legal– la exclusión y destitución de este miembro de Alternativa para Alemania (AfD.

He aquí la contextualización de la noticia que, sorprendido, he leído esta mañana. Es cierto que Christoph Schaufert tiene un plazo de 60 días para apelar ante la Signatura Apostólica, el máximo tribunal administrativo de la Iglesia, pero también lo es que, dada su intención de abandonar el catolicismo, parece improbable que recurra a esta nueva y posible instancia.

Más allá de estos vericuetos jurídicos, queda claro que el criterio y el procedimiento seguido por la diócesis de Tréveris es todo un éxito para otras que están destituyendo de sus instituciones a extremistas por estar afiliados a grupos racistas, misántropos, xenófobos o contrarios a la concepción cristiana de la humanidad. Sin embargo, no creo que esté de más recordar que el modo habitual de proceder de los departamentos vaticanos, así como de la jerarquía eclesiástica, es el que da por buena la concepción absolutista y monárquica de entender y ejercer el poder.

Tampoco se puede obviar que tales concepción y ejercicio del poder se siguen prestando –como así sucede todavía– a descontroladas arbitrariedades que a más de un obispo –que yo sepa, al menos, a uno de los del País Vasco– le ha costado algún que otro monitum o toque de atención de las correspondientes instancias vaticanas, pero por un problema de injerencia competencial…

Dejando para otra ocasión este asunto, es incuestionable que los católicos y la gente de buena voluntad contamos, desde esta mañana, con una excelente noticia: no tanto por el procedimiento que se suele seguir, sino por el criterio aplicado e, indudablemente defendido por la diócesis de Tréveris y por todas las alemanas: “Fui extranjero y me acogisteis”.

Tal criterio, propuesto por Jesús de Nazaret en el monte de las Bienaventuranzas y en la parábola del Juicio final, atraviesa –de principio a fin– toda la historia de la Iglesia; no así, la de la jerarquía eclesiástica, más ocupada, por desgracia, y salvo alguna excepción, en salvaguardar su “poder” que por atender este punto capital en el programa de los seguidores del Nazareno y por apoyar su implementación.

Siendo esta la situación, hace unos meses, propuse a los obispos españoles que procedieran con Vox de manera parecida a como lo habían hecho –y estaban haciendo– sus colegas alemanes, es decir, que acordaran apartar a sus militantes –por pura coherencia evangélica– de las diferentes instituciones eclesiales en las que pudieran estar. Y que no tuvieran miedo a abrir los oportunos debates y necesarias clarificaciones en los respectivos órganos de gobierno y decisión eclesiales.

Ahora, pasados unos meses desde aquella propuesta y vistos los chirriantes comentarios sobre la regularización de los migrantes, tanto de monseñor Jc, arzobispo de Oviedo (es una decisión “populista y demagógica”) como de monseñor J. I. Munilla, obispo de Orihuela-Alicante (es “una estrategia para conseguir otros fines”), añado a ella una nueva: ¿van a permanecer callados como colectivo?

Espero que apoyen, como Conferencia Episcopal, las posiciones defendidas, entre otros, por los arzobispos de Pamplona, Toledo, Tarragona, Sevilla y Valladolid, y que pongan en su sitio los exabruptos de estos dos monseñores. A ver si, en esta ocasión, suena la flauta y podemos escuchar –de manera coral e históricamente encarnado– el programa del Nazareno sobre los parias y los últimos del mundo. Me gustaría que no tardaran mucho, pero me temo que tendré que seguir esperando…

 

 

EUFEMISME GERIÀTRIC

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Si els nostres iaios alçaren el cap, segurament, no entendrien el que diem a causa del llenguatge que utilitzem per a descriure les diverses etapes de la vida humana ni quines paraules usem per a descriure les diverses situacions, malalties o connotacions que ens ocorren. Això és perquè, en nom del progrés i, només faltaria, en nom del respecte a les persones, no podem emprar certes paraules que els iaios usaven al parlar de certes edats, malalties congènites o característiques personal, perquè són considerades amb connotacions negatives. Pot ser que els nostres iaios foren incultes, però segur que no tenien la pell tan fina com pareix que la tenim avui.

Però més enllà de l’ús de les paraules o d’expressions, serà interessant analitzar què hi ha darrere d’eixos canvis i, en concret, pel que fa a la vellesa. Continuar llegint “EUFEMISME GERIÀTRIC”

TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE

V Diumenge del Temps Ordinari.                                                                                           Onofre Vento és membre del Grup Cristià del Dissabte.

“La nit es fa llarga, el desfici m’ompli fins que naix l’albada…..i no em queda gens de fil, fins que neix l’esperança” (Job. 7, 1-4 i 6-7.),   ho acabem d’escoltar del llibre de Job, i que ens fa pensar en la necessitat de tenir actiu un projecte de vida que ens marque el camí a seguir; que ens done llum dintre de la foscor, de manera que ens evite caure en la desesperança.

Necessàriament este projecte de vida que puga donar sentit al nostre actuar i ens mantinga actius i amb força per a seguir caminant, ha de passar per l’encontre, el diàleg i la col·laboració amb les persones del nostre entorn. Ha de fer possible i dur endavant una societat més justa, equitativa i solidària.

Hem de pensar que “soc jo quan ajude als altres i em reforce en mi mateix quan estic amb els altres …  en el treball en equip, de compartir, de col·laborar.

Pel contrari, si  cada un busca els seus objectius sense fer-los coincidir amb els altres… desapareix el concepte de bé comú. El bé comú passa per organitzar la societat de manera que tots, fins els que pitjor estan, tinguen un mínim de condicions vàlides. I això depèn de tots.

Hem de fer l’esforç per seguir endavant i que cada vegada en siguem més. Per  tant, hi ha esperança sempre que hi hagi gent que en cada moment de la història intente que el seu entorn sigui millor… col·laborar  amb l’altre, cooperar amb l’altre i donar fruit i oferir els meus fruits.”  (Enrique Lluch Frechina. Entrevista 26/12/2025 en “Valencia Plaza”)

En esta línia va també St. Pau: “M’he fet dèbil amb els dèbils, per guanyar als dèbils, m’he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costara el que costara.”     (Iª Corintis 9, 16-19 i 22-23.)

Així mateix, este és l’exemple que ens dona el Jesús de l’Evangeli: atendre les persones més febles i desemparades, que estan sofrint la marginació i l’abandó.

Com a seguidors del Jesús, estem obligats a comprometre’ns en la construcció d’una societat de justícia on es respecten els drets de totes les persones, una societat que lluite per la igualtat de tots els éssers humans, una societat que entenga  que als problemes que puguen anar sortint es busque la solució a través del diàleg, mai per la violència.

En el temps actual, vista la dinàmica d’agressivitat  que estan seguint els nostres dirigents mundials, i com es va creant un clima d’agressivitat al nostre entorn, ens hem de sentir obligats a denunciar estes situacions i ficar tots els mitjans al nostre abast per construir un món de respecte i pau. No podem  estar callats davant l’escalada armamentista, capaç de destruir el nostre planeta; no podem romandre passius quan s’estan massacrant pobles sencers en la recerca del propi interès; no podem callar davant l’abandó de milers de persones que arriben a les nostres costes fugint de la misèria i la guerra i en la recerca d’un espai on realitzar la seua vida… i així podríem seguir denunciant l’atropellament dels drets humans.

Esta obligació nostra ha de ser la Llum que il·lumina el nostre caminar i dona sentit a la nostra vida.

SOBRE LA RETIRADA D´AJUDES A LES ONGs QUE TREBALLEN AMB ELS IMMIGRANTS

L’anunci o amenaça de llevar les ajudes públiques a les ONGs que treballen amb els immigrants és una mala noticia. Baix l’aparença d’una proposta política innòcua, aquesta és un exemple més de l’estratègia de crispació, que desacredita, ataca i no afegeix cap compromís de reforçar ajudes públiques, més que justificades per atendre necessitats i preocupacions reals de la ciutadania. De tota la ciutadania. Continuar llegint “SOBRE LA RETIRADA D´AJUDES A LES ONGs QUE TREBALLEN AMB ELS IMMIGRANTS”

CARTA OBERTA A MONSENYOR IGNACIO MUNILLA, BISBE

Carta abierta monseñor Ignacio Munilla, Obispo

El vint-i-set de gener pasat, el consell de ministres autoritzà la tramitació d’un Reial Decret per a iniciar un procés de regularització extraordinària de persones estrangeres que ja viuen a Espanya i que puguen acreditar almenys cinc mesos de residència al país.

Era una reivindicació per part de la ciutadania (més de set-centes signatures foren presentades al parlament), d’alguns partits polítics i de l’Església catòlica espanyola junt amb Càritas.

El president de la CEE, Luis Argüello deia que aquesta regularització suposava “un reconocimiento a la dignidad humana”. Però sembla que a  bisbes com Ignacio Munilla i Jesús Sanz es desmarquen i es mostren contraris i crítics davant aquesta mesura.

Un creient en l’Evangeli de la diòcesi Oriola-Alacant, Antonio Amorós Sánchez, escriu al seu bisbe, Ignacio Munilla, la següent Carta oberta sobre la postura que aquest pren al respecte.

Hay silencios que rezan y palabras que, aun pronunciadas en nombre de Dios, suenan a destiempo. Esta carta nace de uno de esos desajustes: de la inquietud que provoca ver a pastores abandonar el cayado para empuñar la consigna, y hacerlo, además, en contradicción con el espíritu del Evangelio que dicen custodiar. Continuar llegint “CARTA OBERTA A MONSENYOR IGNACIO MUNILLA, BISBE”

UNA MIRADA A INGRATA PÀTRIA

Josep M° Jordan Galduf, excatedràtic d’Economia de la Universitat de València

Divendres 6 de febrer participe en la presentació del llibre Ingrata pàtria, de Martí Domínguez, al centre Unió Musical de Llíria. Per a mi constitueix una gran satisfacció poder fer-ho. Departir amb l’autor i altres persones sobre un relat, tan intens com profund, centrat en les últimes hores de vida del doctor Joan Baptista Peset (el nom del qual no es menciona en el text fins al final), professor i rector de la Universitat de València, que va ser sentenciat a mort en un consell sumaríssim franquista l’any 1941. Continuar llegint “UNA MIRADA A INGRATA PÀTRIA”