HISTÒRIA D´ALVARO I LUCHO

Història d´Álvaro i Lucho

 Amb la història d´Álvaro i Luchito tenim il·lustrada la vida que es genera a partir de l´acció de Déu Pare-Mare materialitzada en la presència d´una comunitat parroquial que identifica i acull a qui se sent miserable i indigne. Són els anys 90 i estem al desert d´Atacama.

Baixant pel riu Copiapó s´arriba, ja prop de l´eixida del riu a l´oceà, a una zona pantanosa on les aigües s´estanquen formant fanguers i on es desenvolupa amb esbalaïdora facilitat la totoa i altres zones de gorgs convertides en salars.

En els diversos recorreguts que des de la parròquia es feien per aquells llocs a la recerca de persones que, d´una forma o una altra intenten sobreviure, ens hi trobàrem amb dos hòmens solitaris, Álvaro i Lucho, els quals, cadascú pel seu compte, lluny de tota població, tractaven de sobreviure. Continuar llegint “HISTÒRIA D´ALVARO I LUCHO”

EL PROGROM I SANT CRISTÒFOL

Alfons Llorenç (fill de Planes i nascut a Alcoi, 1951) etnòleg i periodista

Un 9 de juliol de fa 629 anys

EL POGROM I SANT CRISTÒFOL

La celebració de la festa de Sant Cristòfol el 10 de juliol té l’origen a la ciutat de València. L’església oriental celebrava la festa de sant Cristòfol el 25 de maig i la romana el 25 de juliol. Però, les esglésies del País València -i d’immediat les de Catalunya- començaren al segle XIV a solemnitzar el “gran Atlant” el 10 de juliol, com sembla que havia fet el ritus mossàrab. Continuar llegint “EL PROGROM I SANT CRISTÒFOL”

CAL TANCAR ELS CIEs

CAL TANCAR ELS CIEs

El Servei Jesuita a Migrants (SJM) acaba de publicar el seu informe sobre els CIE d’Espanya en 2019. El seu títol (Diez años mirando a otro lado) ho diu tot, perquè els voluntaris del SJM que visiten al llarg de deu anys la gent internada en Madrid, Barcelona, Valencia, Algeciras i Tarifa en espera d’expulsió constaten que els avanços en favor del respecte als drets humans són ben minsos. Així, la conclusió de l’informe d’enguany (el desè dedicat als CIE) no pot ser una altra: és impossible que l’estatut dels CIE permeta tractar les persones internades amb el respecte que mereixen. Doncs -com ja s’ha reclamat des de Càritas, la Conferència Episcopal i moltes altres institucions representatives- ¡cal tancar els CIE!

Es pot trobar l’informe complet en www.sjme.org  

DISCUTIBLES PISTES D´ENLAIRAMENT

En temps de confinament, el sistema polític i el sistema expert han sigut els actors principals de la cohesió a través de mesures impositives exigides per la gravetat del virus amb corona; l’entrada en la nova o en l´antiga normalitat, requereix la incorporació activa dels actors econòmics -empreses i sindicats-  com a productors de riquesa i de treball, i dels actors morals -mitjans de comunicació, art, literatura i confessions religioses-  com a creadors de conviccions i responsabilitats. Continuar llegint “DISCUTIBLES PISTES D´ENLAIRAMENT”

LES PARRÒQUIES I LA NOVA NORMALITAT

EDITORIAL

On i com estarà l´església diocesana després de la pandèmia? Quina nova normalitat es pretén per a les parròquies? Amb raó ha dit el Cardenal veneçolà de Mèrida que si l´església del postcoronavirus torna a ser la d´abans, no té futur; si la diòcesi valenciana i les parròquies ixen de la pandèmia com hi entraren, no tindran espai en la nova realitat postpandèmica. Continuar llegint “LES PARRÒQUIES I LA NOVA NORMALITAT”

LA IGLESIA CATÓLICA SIEMPRE VUELVE A LAS ANDADAS

Javier Pèrez Royo, catedràtic de Dret Constitucional en la Universitat de Sevilla.

La Iglesia católica siempre vuelve a las andadas

Casi inmediatamente después de la llegada del Partido Socialista al poder en octubre de 1982, la Iglesia Española en conexión con la Santa Sede ocupada a la sazón por Juan Pablo II, inició el proceso de beatificación de sacerdotes y monjas víctimas de la Guerra Civil. La mayor parte de los lectores no habrían nacido o serían niños o adolescentes y no tendrían ningún recuerdo, pero fue una operación orquestada con mucho boato y prolongada durante bastantes años. Continuar llegint “LA IGLESIA CATÓLICA SIEMPRE VUELVE A LAS ANDADAS”

Els Rectors del Dissabte: la “otra” Iglesia valenciana

La periodista Teresa Ciges publicà a La Vanguardia, al 2013, un article en què presenta un fragment de la història i personalitat d´aquest Grup.

Els Rectors del Dissabte: la “otra” Iglesia valenciana

Este grupo ha destacado por su línea “progresista” y ha logrado notoriedad en la la Diócesis de Valencia. Ha apoyado movimientos como el 15M

TERESA CIGES

Se les conoce como els Rectors del Dissabte, y son la “otra” iglesia valenciana, alejada de posiciones “oficiales” y que ha logrado notoriedad por ubicarse se manera abierta contra algunas de las líneas de la Conferencia Episcopal. Llevan 39 años reuniéndose, pero este año celebran su décimo aniversario bajo este nombre, ya que antes se llamaban “Assemblea de servei Pastoral”, más tarde “Grup de rectors en parròquies populars i obreres” y finalmente optaron por esta denominación. Este grupo respira aires de libertad y ha destacado por su línea progresista y abierta, ya que es el único de estas características que hay en la Diócesis de Valencia. Reclaman una Iglesia que “no se encierre en sí misma en el templo y optan por una Iglesia de los valencianos”. Critican la deriva de la jerarquía eclesiástica “hacia posiciones conservadoras e integristas” y afirman que no se puede consentir que se meta a toda la Iglesia “en el mismo saco”, que ellos identifican en posiciones más conservadoras. Continuar llegint “Els Rectors del Dissabte: la “otra” Iglesia valenciana”

El Corpus, la festa de les ciutats l´esclat de la nostra cultura

Alfons Llorenç Gadea (Planes 1951) és llicenciat en filologia per la Universitat de València i autor de diversos treballs.

Memòria del Corpus que no ha pogut ser

EL CORPUS, LA FESTA DE LES CIUTATS L’ESCLAT DE LA NOSTRA CULTURA,

ALFONS LLORENÇ

València va esdevenir, des del segle XIV, un referent europeu en homenatge públic i gloriós a l’Eucaristia amb l’explosió de la cultura i el magnífic document dels nostres orígens, que és la processó del Corpus. Al mateix temps, la processó es va constituir en fonamental exponent de la personalitat del poble valencià i festa cívica, que, en incloure les més altes institucions del cap i casal i del Regne de València, arribà a ser testimoni de la sobirania i d’una sorda resistència a l’assimilació. Continuar llegint “El Corpus, la festa de les ciutats l´esclat de la nostra cultura”

Caminant amb la motxilla

És prou apropar-se a certes històries per comprendre què és un cos ferit, una vida feta malbé i un futur hipotecat. Una urpada capritxosa de l´atzar dugué Valentín, als seus cinquanta anys, a pernoctar al pòrtic de Bancaixa, i esperar l´alba a la porta de Mercavalència; un fracàs escolar continuat dugué Pere a pelegrinar als seus vint-i-un anys a la recerca de treball; un colp militar expulsà Samir i Berta del seu país i, establits a València, viuen la seua doble absència; la situació pandèmica tancà les llars on Elena, als seus trenta-cinc anys, cuidava ancians i, hui, confinada en la seua habitació amb la seua filla menuda, sobreviu amb l´ajuda de Càrites. Així ha anat construint-se el paisatge social dels qui aspiren a quelcom mínim que resulta bàsic. No perseguixen una plaça en el suposat paradís del benestar, ni desitgen la ruïna dels que es consideren els seus propietaris; simplement, aspiren a un ingrés vital mínim.

Continuar llegint “Caminant amb la motxilla”

I per la gent del camp, quan?

 

“Pas a la regió que avança en marxa triomfal“. Quan els valencians cridem a ple pulmó aquesta estrofa de l’himne regional valencià ¿ és com dir: deixeu-nos pas que ací estem els que portem innovació, idees i eixides a la crisi i a la decepció en la qual ens sumim? ¿som conscients de la nostra pròpia realitat? ¿ens hem analitzat si estem pecant d’un optimisme malaltís? Continuar llegint “I per la gent del camp, quan?”